Potala Menorca, una associació dedicada a l’acompanyament a malalts crònics i pal·liatius “Necessitem tornar a introduir la mort en les nostres vides per a poder retrobar-nos amb el temps, amb nosaltres i els nostres cors desperts.”

Potala Menorca, Blanca MuñozPotala és una associació de llarg recorregut; encara que la seva seu a Menorca i la labor que duen a terme els voluntaris que formen part d’ella no és prou coneguda. Blanca Muñoz, doctora en medicina tradicional xinesa, és la coordinadora de Potala Hospice Menorca, amb ella xerrem sobre què ens ofereix l’associació i què podem aportar nosaltres a aquesta. Un donar i rebre preciós en el tram final de la vida.

– Què és Potala, qui forma part d’aquesta associació?

– Potala som un grup de voluntàries i voluntaris de tota l’illa. La nostra és una associació laica i aconfessional, de llarg recorregut; i encara que no és una gran entitat reconeguda, sí que és la que més em va inspirar per a instaurar aquí a Menorca, actualment està a Madrid, Barcelona i València.

– Què feu, aquest grup de voluntàries i voluntaris?

– La nostra finalitat és acompanyar a les persones en l’últim tram de la seva vida; ser allí en aquest últim temps, podent oferir allò que cada persona necessiti: des d’un massatge, compartir lectures, escoltar el que volen compartir o si anem a domicili poder ajudar en tasques que se’ls puguin dificultar. En definitiva, poder fer fàcil l’últim trànsit de vida, ajudant a morir d’una manera més serena. Escoltar “em vull morir”, per exemple, normalment ens fa canviar de tema o pensar que la persona exagera, fins i tot que és negativa. Possiblement, l’única cosa que fem és escoltar demandes o queixes de final de vida sense que ens pesin; poder compartir també aquests espais de manera lleugera. Sembla que ens podem sentir malament tota la vida menys quan ens estem morint! (és broma!). Acompanyem les emocions, les necessitats, i aprenem, per contra, una part de saviesa que les persones ens mostren. Ens ajuden a viure. També oferim informació, fem pedagogia de la mort i, encara que per als voluntaris és un requisit, estem oberts a tothom; Potala procura portar la mort a peu de carrer: aprendre que aquest pas és inevitable i que hi ha un sofriment que hem de tocar. Però tenim molts recursos que possiblement hem mig oblidat i ens poden ajudar i inspirar en vida.

– Qui en forma part i qui pot afegir-se a l’associació?

Potala Menorca– Actualment som un grup amb diferents funcions: hi ha un grup de voluntariat, però també hi ha persones que han fet la formació i participen en altres tasques. Obrir una associació no és fàcil, i menys quan xerrem de mort, moribund i sofriment. Però, com he dit, aprenem a viure i riem, riem molt! Viure de manera sincera sense apartar la mort de les nostres vides ens fa riure d’una manera especial. Així que tothom que vulgui riure, tothom que tingui una inquietud entorn de la mort, i que senti que està en un punt de la seva vida en el qual vol i pot abordar aquest aprenentatge és benvingut: participar en un taller, ser voluntari sense fer pròpiament acompanyament o formar-se per a poder acompanyar.

– Com va començar la iniciativa?

– L’associació té uns vint anys, i aquí a Menorca estem creant un espai i donant-nos a conèixer. Pel meu treball i formació estic fent acompanyament en malaltia i finals de vida, però no sé dir perquè, en algun moment, vaig tenir la sensació que hi havia més persones com jo que volien participar i aprendre d’aquest moment de la vida. No seré jo l’única que necessita aprendre d’aquest moment, vaig pensar, i així va ser la primera trobada que vam fer; a finals de l’estiu passat érem unes trenta persones interessades en el taller que ofereix Potala: Aprendre de la teva mort. Encara costa poder trobar un espai, bé sigui un hospital, serveis socials, residències… ara com ara tenim les portes tancades. Però coincidim que és una necessitat essencial la de sentir-nos acompanyats en la mort, pels pocs coneixements i destreses que tenim a l’hora de fer-ho. Acompanyar a un familiar no és fàcil, i viure el nostre propi final tampoc és senzill; per això sabem que hi ha mancances que podem cobrir només, en bona part, a l’ésser, simplement. Deixant que el final sigui un moment més de la vida, com qui para taula per a poder compartir un menjar. Així va començar Potala Menorca, amb l’arribada d’una metgessa de pal·liatius, actualment treballant a l’hospital d’Inca , disposada a impartir, una vegada més, els tres tallers bàsics per a formar als futurs voluntaris; Alexandra Mejía, doctora en pal·liatius, és la fundadora de l’associació; també hem tingut la visita d’Elías Capriles i la sort de poder comptar amb l’espai de Santa Clara. 

– Quins coneixements i aptituds són necessaris per a un correcte acompanyament?

– Els voluntaris necessiten una formació bàsica: hi ha dos tallers que són imprescindibles, així com hi ha un tercer que és una presentació, i igualment recomanable. Dins de l’associació també hi ha formacions i tallers, com el d’Elías, que ens van enriquint. Gairebé podríem dir que el coneixement necessari és el d’un mateix, vull dir que per a poder acompanyar t’has de conèixer i aquesta és, també, una aptitud necessària: les ganes d’estar amb tu per a poder estar amb l’altre és bàsica per a poder acompanyar en tots els àmbits. Tots tenim aptituds diferents, no hi ha dos acompanyaments iguals perquè cada acompanyant és diferent; el que necessitem per a poder acompanyar és saber sostenir el sofriment sense fugir, i sentir que podem fer alguna cosa, sentir-nos disposats a obrir una porta. Si ens trobem en un moment vital que no ens permet això, com per exemple, que nosaltres mateixos estem passant un dol o un altre moment de la vida que ens preocupa, no podrem fer un acompanyament.

– Ens podries donar quatre pinzellades sobre la malaltia, l’acompanyament i la mort?

– La malaltia és un moment dur de la vida; un moment molt real que ens fa viure de manera veritable coses que tal vegada abans havíem passat per alt,  de cop es converteixen en l’única cosa. La vida és intensa, i la malaltia ho constata: de cop ens trobem amb un “jo” nou i això és molt enriquidor. Cada dia em sorprenc dels coneixements de les persones, de com el cos els manifesta i de com la medicina acompanya. Podem fer molt, encara que a vegades ens podem sentir només atesos en una petita part. Una recerca científica ens mostra com un percentatge molt alt de persones, un 72%, es vansentir poc sostingut pel sistema mèdic. L’acompanyament en la malaltia i la mort és una necessitat bàsica, biològica, i ara com ara desatesa en la nostra societat; el més trist és que tots tenim els ingredients, possiblement tenim masses i ens despistem. Tot el que és necessari ho tenim, i el que ens sembla que no tenim senzillament és que no ens ho permetem. La malaltia i el final de vida requereixen temps, presència i un cor despert; són els tres ingredients bàsics, que tots ja posseïm. Aquest cap de setmana passat hem fet una trobada de Potala, un cinema fòrum en el qual hem vist el documental “Els altres dies”, filmat a Madrid, on ens mostren un dia a dia d’un equip de pal·liatius. En el documental mostren la generositat de les persones malaltes i dels familiars que es deixen filmar per a mostrar-nos que persones normals, com nosaltres, emmalalteixen i moren, que sembla una pel·lícula, però no ho és. Necessitem tornar a introduir la mort en les nostres vides per a poder retrobar-nos amb el temps, amb nosaltres i els nostres cors desperts.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca