A Mar per Carolina Torres

 

A mar, perquè és el primer paisatge que vaig conèixer pocs dies després de néixer. A les poques setmanes les seves molècules m’envoltaven els petits peus i diuen que no podia parar de riure. Als pocs mesos el primer llibre d’adults que vaig agafar tractava de la mar i els seus peixos. I als pocs anys, la meva primera pregunta sobre la vida va ser: «Per què visc i respir fora de la mar i no dins?». I al cap de molts més anys, vaig voler estudiar la ciència de la vida, passant per la seva composició, les espècies que l’habiten, l’ecologia, la seva relació amb la resta i amb tot que ens permet estar i existir.

A mar, perquè és fins on arrib quan s’acaben les petjades de la meva terra, perquè l’erosiona i sedimenta com la ciència més exacta. Perquè cada mes té un color diferent, i en funció de la temperatura també, i del cel, del vent i de qui el cuida.

A mar, perquè cada estiu hi he passat més hores a dins que a fora. Perquè dins tot hi cau, hi viatja, es transporta…, perquè des del silenci dona la vibració precisa i deixa d’existir el buit. Perquè dins les llàgrimes s’hi mesclen per ser invisibles i no diferenciables, perquè agombola i esdevé homeostàtica des de la frescor amb cada partícula; sana i eleva.

Perquè és el color dels ulls de na Patricia. Perquè em fa continuar dia a dia desglaçant-me els pulmons. Perquè a estones me’n sent part. Perquè la meva casa va cap a mar. Perquè ella es diu: A Mar.

Simplement perquè he triat un lloc ben a prop d’ella per ser i estar. Per veure-la cada dia i estimar-la. Com l’etern coixí blau de ponent que porta l’alè del món.

Dins hi veig l’art d’Emma Kunz, uns dibuixos que semblen mandales i que em recorden organismes unicel·lulars del medi marí. I a vegades, el vaixell d’Iràs i no Tornaràs, del llibre de M. Antònia Oliver, autora mallorquina de la generació literària dels anys 70.

Com elles, art i ciència, medicina i humanitats, es fusionen com la mort amb la vida i ho cobreixen tot de significat.

I després de la mort, quan un encara queda viu, apareixen altres etapes de vida. Com la que va viure el pintor Alfred Wallis, d’estil mariner i naïf. Va començar a pintar als 70 anys, quan va morir la seva dona. Abans era pescador.

El llenguatge de l’ànima no té edat i s’expressa segons la freqüència reordenada per unes lleis intangibles i universals.

Perquè a mar parlen les veus a on es desvela el poder il·limitat que habita dins cada cèl·lula, gota d’aigua, partícula. Dins cadascú. Perquè mostra que hi ha temps de ser balena, dofí, caragol, cogombre de mar, estrella de mar, cnidari… i la seva veu és més forta que els que diuen el que un no pot fer ni pot ser.

Aquelles veus perdudes i estratificades de por i negativitat. Inconscients de la unitat energètica amb els motors del transport, combustible i llenguatge subtil.

I la manera de relacionar-s’hi, amb la mar, conta els misteris de cada persona.

Passejar a voluntat cap a ella també és per recordar, i la pràctica del verb recordar em recorda un dels màxims plaers d’Agatha Christie, que precisament era recordar. De fet els seus llibres biogràfics es componen de records i reflexions. M’agrada un llibre amb una senzilla explicació cronològica de la seva vida que diu que l’autora podia trobar-se a si mateixa en diverses èpoques, a on estaven secretament guardades les reflexions, temors i satisfaccions de les diferents dones que havia estat al llarg de la seva vida.

I a mi la mar em recorda, a part de records i acompanyament, la creació d’una dona feta a si mateixa, a cada tram. Igual que Agatha, sempre amb un pla. I com ella deia, «No saps si pots fer alguna cosa fins que ho intentes».

I anar cap a mar evoca intentar-ho.

També és bona la seva forma de tirar endavant, quan diu «Vaig aprendre que no es pot fer marxa enrere, que l’essència de la vida és anar cap endavant».

Com si la vida fos un carrer de sentit únic.

A mar, perquè cada carta arribi a les seves costes.

A mar, perquè una salutació de sal dolça és incondicional, i el mitjà que uneix les terres la pot fer arribar a la meva Dra. de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca