Pau Gener, escrit amb ge, no amb jota. És una de les primeres coses que em va dir. Encara que érem quasi de la mateixa generació -el savi de Ciutadella traspassat aquest fatídic mes de maig, mes de la floració, era del 1958 i jo del 1960- no havíem coincidit gaire per aquests carrerons de la vida a pesar que teníem una connexió rara que aconsegueixes establir amb poques persones. Per la meva banda, admirava les seves fotografies que publicava en aquest estimat setmanari i en d’altres mitjans o a les xarxes i que exposava en paper de tant en tant. Per la seva, en Pau llegia els meus llibres, me’ls comentava amb entusiasme i veu crítica i, sempre que podia, assistia a les presentacions. Vaig enviar un missatge privat per convidar en Pau a la darrera celebrada a vaDellibres, La malaltia del cor, i em va contestar amb una dolorosa revelació que s’ha confirmat de manera letal a la primavera. A pesar d’aquests punts foscos, ens enteníem amb un gest, amb un simple somrís, amb una ràpida mirada. En una presentació, per exemple, em picava l’ullet i jo ja sabia què passaria en endavant. Va succeir quan l’historiador, presentador de TV3 i productor de televisió Toni Soler va venir a la bella localitat de ponent per tal de presentar el nombre 19 de la revista trimestral El Món d’Ahir dedicat a les Illes Balears i en el qual vaig tenir l’honor de participar, juntament amb en Josep Maria Quintana, amb un escrit sobre l’atac turc de Barba-rossa a Maó. Hem de fotre canya. La cultura s’ha de sacsejar si no volem que s’estanqui, que es torni estantissa. Menorca és un paradís i, al paradís, hi habita la serp. Si obvies la serp furtes el paradís que és Menorca. Era d’aquelles persones que estimaven la cultura. No era d’aquelles persones que se serveixen de la cultura per tal d’assolir els seus objectius. Estimava Menorca i no ho feia amb un sentit paternalista o salvador. Considerava, sense complexos, que la cultura que es feia a Menorca tenia el mateix nivell que qualsevol cultura d’arreu del món. Ni més ni menys. El mateix nivell. No es deixava aixafar per les aparences, no comprava el relat imperant i imperial que ens aclapara i que els menorquins acceptam amb una resignació esfereïdora. Es construïa ell mateix una narració rigorosa no exempta mai d’una ironia peculiar i intransferible, ciutadellenca, que li donava una personalitat única. Només posaré un exemple que he llegit a les xarxes socials, que n’han anat plenes ja que en Pau Gener era una persona molt estimada i valorada també per aquests vorals: “la meva família de llicenciats en agricultura van ser pagesos de son Alzina. El meu avi el va rebre (el títol) l’any 1945, i l’entregà al seu fill l’any 1960 per mor de la seva malaltia”. Positivació i respecte sense falses superioritats, però tampoc sense castradores inferioritats. Menorca no és superior -complex de superioritat- ni inferior -complex d’inferioritat- a cap altre poble o cap altra cultura del món. Menorca és Menorca i prou. I ens l’estimarem amb els seus defectes i amb les seves virtuts. Ara us proposaré un joc, estimades lectores, estimats lectors. Identifiqueu mentalment una persona, de Menorca o de fora encara que relacionada amb Menorca, que estigui net d’aquestes dues lacres que llasten la nostra illa i que en dificulten el seu progrés natural. Us he fotut, eh. N’heu trobades poques. No n’heu trobada cap. En Pau Gener era així i ens ha deixat. Com en el joc infantil de sa pastera -a Catalunya rep d’altres noms com ara el joc del cordill del tortell o el bressolet de la Mare de Déu-, ja sigui com a president del Cercle Artístic, ja sigui com a fotògraf o com a agent i agitador cultural, connectava persones i projectes i, sense l’afectat ser-ne conscient, havia format sense adonar-te’n belles i noves figures del joc com ara el mirall del cel.
Si fos un bon poeta escriuria un poema que intentés reflectir el pes de la dolorosa pèrdua, com ara aquest de W. H. Auden: “Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons, / doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent, / silencieu els pianos, i amb timbals amortits / emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics”.
Com que no ho som, de poeta vull dir, li dedic aquest escrit. Una forta abraçada a la família. GENER. El primer mes de l’any. “Dins es gener ja floreix s’ametler”.
