Mamut Per Eduard Riudavets

 

Permagel, Boulder, i ara Mamut. La fascinant trilogia d’Eva Baltasar.

He ressenyat les dues primeres novel·les a aquesta mateixa secció, avui pertoca parlar-vos de la tercera. Comencem per l’argument.

La protagonista de Mamut és una dona arcaica atrapada en la vida moderna. El seu medi habitual és la ciutat. Vol tenir un fill i això l’obliga a fer-se amb homes. Se’n va i acaba vivint en una masia solitària. De qualque manera tot es capgira, aprèn a viure sense intermediaris.

Tot just acabar d’escriure aquest resum argumental, m’adon que gairebé no té contingut, que és llastimosament esquifit, però no hi puc fer res. Aquests són els fets, una altra cosa són els sentiments. Vull traslladar-vos la pregunta que se’ns llança des de la contracoberta del llibre: “De què tracta?”, per tot seguit dir-nos que “la resposta és polièdrica i això explica la multitud de lectors concernits per aquesta obra.”

Ben segur ara cal que us expliqui, com a un dels molts lectors concernits, perquè consider Mamut una novel·la excepcional, ben conscient que possiblement les meves impressions no seran les vostres quan l’hàgeu llegida.

I és que efectivament és una novel·la que, tot i ser breu, mostra una cara diferent a cada persona que s’hi aboca. I no parl debades, l’he comentada amb molts coneguts, tan entusiasmats com jo amb l’obra d’Eva Baltasar, i tots sense excepció n’han fet una lectura ben diferent…

Potser, per això mateix, allò que més m’ha fascinat de la història és l’absoluta absència d’explicacions. No se’ns desvela en cap moment una possible motivació per al radical canvi de vida de la protagonista. I el més sorprenent és que no ens fa falta. La necessitat, la urgència, d’aquest canvi és tan poderosa que no cal justificar-la.

Si més no, cal deixar una cosa ben clara. Aquest “retorn a la natura” no té res a veure amb els discursos happy flower d’un hippisme idealitzat, ni tampoc amb teories filosòfiques sobre la recerca d’una vida més autèntica. La protagonista sembla moure’s per una mena de pulsió íntima, sense excuses ideològiques, que la porta a viure la realitat més dura, sense filtres, de la vida al camp.

Així mateix, el desig impetuós de tenir un fill no és causat per cap mena de reflexió, no és fruit de cap procés d’introspecció ans al contrari és bàsicament l’instint gairebé animal, primari, de reproduir-se. No hi cerqueu, ni falta que fa, cap panegíric de la maternitat.

Li he donat voltes, hi he pensat, he subratllat frases que podrien ser respostes:

Fa milers d’anys dels forats se’n deia coves. Ara en diem oci, esports, xarxes socials. Ens tanquem a les nostres cel·les miserables i ens sentim orgullosos, pensem que som afortunats.”

A mi em van criar així, sempre a punt per assumir el paper de víctima.”

No hi ha res meu, fora de mi. Mano que tot el que ha estat meu sigui de la vida…”.

Però m’he adonat que no calen respostes, ni tan sols preguntes. La narració és tan brutalment poderosa que les fa absolutament innecessàries. I, a més, hi trobem una total coherència en tot els que se’ns explica. No hi ha aïllament a conseqüència d’una ferida, no hi ha automarginació, no hi ha ressentiment… Hi ha la vida que transcorre, com transcorre per al gos, per a les cabres, per a les ovelles…

M’agradaria saber explicar-me millor. Transmetre-us-ho amb més força i detall, però crec que tant fa. El que cal és llegir Mamut, sens dubte.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca