No oblidem valors fonamentals Per J. Bosco Faner

La persistent pandèmia i la brutal invasió russa a Ucraïna per a molts ens són com un despertador que ens deixondeix de somnis infantils i utòpics. El coronavirus ens ha demostrat que la nostra dimensió corporal és fràgil, i les bombes, els edificis destruïts i, sobretot, tantes morts innocents ens han tornat avisar que no podem deixar de banda les lliçons de la història ja que, una vegada més, hem tornat a viure la brutalitat del poder quan es converteix en instrument d’orgull per a qui s’ha enfangat en ell oblidant els valors que ens són fonamentals per a la convivència, pel respecte i dignitat que uns i altres mereixen. El mal existeix i no podem oblidar les actituds que el recreen: el poder, la mentida, l’orgull, l’egoisme, la prepotència…

Despertar a tot allò que és real és assumir que la convivència demana atenció, educació, disciplina. La realitat tal com és ens demana posar mà a l’obra i, descobrint-la tal com és, transformar-la en servei pel bé comú. La realitat denuncia la doble vida que a vegades duem proclamant uns valors mentre la nostra vida personal els desmenteix. Desmenteix el que anam cridant per aquí i per allà.

Front la duresa del que no poques vegades anam vivint en el dia a dia, el despertador ens obre els ulls i ens demana amb urgència que col·laborem tots perquè trobin terreny fèrtil en cadascú: el respecte, el diàleg sincer, la reflexió, el silenci, la misericòrdia, l’acompanyament, el perdó, la dignitat que cadascú mereix…

Aquest mes és el mes de maig, mes dedicat a Maria. Persona com som que té com a referent Maria, deixau-me que posi punt final a aquesta reflexió amb un poema meu dedicat a ella a l’hora en que acollí en els seus braços el seu fill mort:

Mort el fill en els seus braços

es clouen totes les veus

i el silenci es torna obscè.

L’aire expandeix toc de tomba

i els sospirs són de les roses

d’un jardí sens jardiner.

Mort el fill en els seus braços

la pensa molesta el cor

i el cor s’atura sens vida.

Qualsevol gest i paraula

despulla l’ofec que sent

l’ànima que ha estat ferida.

Mort el fill en els seus braços

les entranyes s’encongeixen

i es clouen els ulls materns

evocant íntims secrets

que travessant el seu cor

creen el buit de l’avern.

Mort el fill en els seus braços

no hi ha consol agradós,

l’ànima com cristall fràgil

pateix l’esqueix de la pèrdua

i tan sols desitja unir-se

a l’amor que s’ha marcit.

Mort el fill en els seus braços

cruel és la soledat,

perversa la creu del fill,

crua la maternitat.

Mes, en els seus ulls fiats

es filtren ales subtils.

(Llibre: Qui comprèn la Nova i qui l’escamparà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca