Gànguil Per Joan Pons i Pons

Tal vegada perquè vaig néixer en una illa petita com Menorca que no arriba ni als 100.000 habitants i que sempre ha semblat ser feliç en la seva petitesa de poc menys de 700 quilòmetres quadrats, fins i tot confonent-la amb el paradís bíblic, amb l’Edèn; no he entès mai els gegants que encara volen ser més gegants.

No he entès mai, per exemple, que Rússia, el país més extens de la Terra amb 17.100.00 quilòmetres quadrats!, vulgui ser encara més extens envaint d’altres països fronterers i provocant morts, ferits, desplaçats i destrucció massiva com si tinguessin por de deixar de ser el país més extens del planeta i desconeguessin que l’espai físic no s’encongeix.

Tampoc no he entès mai que Espanya, que gaudeix d’un idioma que és parlat per 580.000.000 de persones!, el 7,6% de la població mundial, vulgui estendre el seu domini lingüístic en àmbits que encara no ha colonitzat, com ara Catalunya, la Comunitat Valenciana o les Illes Balears, els anomenats Països Catalans, a costa d’extingir, a base de decrets, lleis i desprestigis institucionals que ens costen doblers a tots els contribuents, una llengua que només és parlada, encara sent optimistes, per 10.000.000 d’habitants! Deu ser la meva estructura mental insular que em fa impossible entendre que el gegant encara vulgui ser més gegant, l’extens encara vulgui ser més extens, el nombrós encara vulgui ser més nombrós quan sempre he sentit a dir que la bona confitura es guarda en els pots petits. Així que em vaig desarmat a l’hora de continuar aquest article. I, per tant, només em puc fer preguntes que no sabré ni gosaré respondre. Els malalts de gegantisme pateixen una ansietat que els fa ambicionar créixer sense límits? S’assemblen al rei Mides que era molt ric però que encara volia ser molt més ric i convertir en or tot el que toqués? Com és que actuen així? Ara els anomenaríem països tòxics? Sense respectar les minories, menyspreant els països que no són tan extensos i, per tant, no tan poderosos com ells? Fent servir els nens a les escoles perquè actuïn de delators per aconseguir que els que són més encara siguin més i, els que són menys, acabin sent menys amb l’objectiu final de l’extinció? Desprestigiant la llengua minoritària des de tots els cantons -acadèmics, institucionals, mediàtics, monàrquics, judicials…- i fent evident el seu menyspreu amb mostres barroeres com ara una interlocutòria judicial escrita des dels tribunals superiors amb més de 120 faltes d’ortografia? Com que no entenc que es pugui actuar així i mai no ho entendré com a illenc, si jo comandés a Catalunya i a la resta de comunitats de parla catalana, aplicaria l’arrogància insular i diria a les institucions que han provocat la interlocutòria: no voleu que els vostres fills i filles aprenguin la llengua de Ramon Llull? Idò, que no l’aprenguin. Separeu els nens i nenes en guetos i proveu de dur la llengua catalana a l’extinció com va intentar Franco. Teniu molta feina per endavant perquè nosaltres continuarem intentant que els nostres fills i filles, que els nostres néts i nétes, aprenguin el castellà i el català -i també l’anglès- com fins ara perquè una llengua, per petita que sigui, per pocs parlars que tingui, és un tresor tan immens com l’illa més petita del món. Si els menorquins som feliços tot i tenir una illa de menys de 700 quilòmetres quadrats habitada per menys de 100.000 habitants que parlen una llengua només practicada per 10.000.000 de persones, com és que vosaltres, russos, que teniu el país més extens de la terra, o vosaltres, espanyols, que teniu més de 500.000.000 de parlants no ho sou? Qui s’ho ha de fer mirar? Els feliços o els infeliços? Els perseguits o els perseguidors?

GÀNGUIL. Persona altra i prima, de cames llargues. Art de pesca, consistent en una bossa de xarxa llargaruda, de forma cònica invertida, sostinguda per un cèrcol de ferro, que és arrossegada amb cordes per una barca pel fons de la mar i serveix per agafar gamba i peixos petits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.