El pa d’ahir Per Mary Moro

 

María és filla meva, i no obstant això quan alguna cosa es trenca actuem de manera molt diferent; en això pensava l’altre dia: en com tot i veure’m reparar, reutilitzar i donar una segona vida a unes certes peces o objectes, ella no ho fa. Em veu fer-ho a mi, al seu pare, als seus avis…

Imagino que la seva manera d’actuar té a veure amb el moment actual, amb la societat de consum en la qual ella s’està educant, molt al meu pesar. Viure a Menorca, un lloc en el qual els centres comercials són inexistents, i on prima el verd per sobre aquest gris de l’asfalt i els edificis de la Península, no és suficient davant tal allau d’inputs externs que empenyen a les noves generacions a tenir tal o tal altra cosa per a ser acceptats i pertànyer al grup d’amics i classe sense sentir-se exclosa.

En un temps, no gaire llunyà, es perdrà el costum d’apedaçar petits forats a pantalons i samarretes. De no tirar directament els tovallons si amb ells podem assecar el marbre una vegada recollits els plats. Tampoc es faran migas o pa ratllat amb el pa dur. Ni parlar de guardar les sobres del migdia per a l’endemà, disfressades de nou plat per a no sentir allò de: ‘una altra vegada llenties?’

I coses tan del dia a dia com canviar una roda si punxem, la cisterna del vàter que perd, penjar un quadre, llevar una taca de bolígraf? Em sento una mica… vella?! escrivint aquest Trossets. Igual vella no és l’expressió, però penso en totes aquestes coses que ja la meva filla està perdent, tot i créixer veient que a casa es fan.

Encara que jo sóc bastant tossuda i una mica sentimental, de les quals els agrada conservar les tradicions; així que continuaré insistint que el tovalló encara pot servir per a assecar els coberts abans de guardar-los, que el pa dur el podem torrar l’endemà per a berenar i que no passa res si la roba és heretada, al contrari… té molta més vida!

Quan rarament he tingut moments de consumisme compulsiu, un bon bany de Mediterrani, sense vestit de bany, amb el cos arrebossat en sorra i la pell coberta de sal, o un passeig pel bosc amb una dessuadora una talla més gran de la que em correspondria, uns leggings que han deixat de ser cenyits i les meves velles i còmodes vambes, em retornen a aquest lloc en el qual necessito molt poc per a ser feliç!

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca