Mirem la vida amb cor d’artista Per J. Bosco Faner

 

Arriba un moment de la vida que entenem que el més important no és saber si la vida que visc em satisfà o m’és tràgica, si és una passió irrisòria o una empresa sublim. El que importa és saber, amb una d’aquelles certeses que broten innegociables del nostre fons, si estem disposats a estimar la vida tal com és, tal com se’ns presenta.

Arriba un moment que comprenem que parlar del destí no ha de ser una digressió, sinó una crida a la construcció concreta que és la vida. Açò en concret crec que pretén Antoni Català quan diu: “Com un falcó, et clava les urpes el destí/ i en saps, feixucs, el pes i el dolor i la ferida; t’has quedat com de pedra, mut, i et sents mesquí/ perdut, vençut, et sents no-res, fugir la vida”. O que pretén Sergi Cleofé: “Jo seré un vent nou/ i em presentaré a la vida/ com un ésser llest/ afamat d’aventura”. O que pretenc jo mateix: “I… defugiu la mirada/ d’aquells Herodes de torn/ que planegen intranquils/ suprimir-nos l’esperança”.

Viure té aquesta simplicitat, que ens és necessari descobrir desfent-nos de les moltes coses que ens enreden entre paraules, defenses o argumentaris que hem de saber foradar per a travessar-los. Hem d’aprendre estimar la vida no pel que hipotèticament n’esperam sinó pel que és, i a vegades en total impotència, en pura pèrdua, en irresoluble mancança. Però…, no sempre ni fer-s’hi prop!

Condicionar la joia per la vida a una felicitat somiada és renunciar-hi d’entrada. Qui vol viure ha de recórrer un camí de depuració, no ha de renunciar a la complexitat de l’existència. La vida és com és: entelada, imprecisa, però també preciosa, sorprenent… La realitat de la vida és com la de les monedes, té cara i creu. És com el dia de vint-i-quatre hores, unes d’elles són de llum, d’altres de fosca. Si la fosca és part del dia, per què negar-la? I si la llum és part del dia, per què negar-la? Jon Bauzà dirà: “No mostrem anversos sense reversos”. En la vida hi ha cara i creu, fosca i llum, anversos i reversos.

No és real, per exemple, presentar l’orgia nocturna com apoteosi del viure sense mostrar les vomitades subsegüents. No és real, tampoc, dir “tenc dret a decidir sobre la meva maternitat i forçar el silenci del dret que té l’infant a néixer”. No és real pregonar sols una part de la realitat de la vida. No pregonem aventures emmudint les conseqüències. No accentuem sols les nits d’insomni sense recordar les nits de pau i de somnis de fantasia. No reclamem els nostres drets refusant tenir present els drets dels altres. No vulguem consentir dèficits d’honestedat. La vida és més senzilla i real quan no l’enredam entre les teranyines d’interessos particulars o de visions parcials. Visquem la vida sense mentida i sense il·lusió innocent.

La saviesa és la vida mateixa, la seva realitat, l’experiència com a pacte conegut i acceptat en la seva fascinant i també dolorosa totalitat. Viure sols un instant és tasca inútil, la vida, i la seva veritat, és totalitat. L’obra d’art d’un artista inclou hores i hores de treball i cansament.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca