Itziar Lecea /Ciutadella – Fa poc més d’un any que Marta Jordi està al capdavant de la coordinació científica de l’Institut Menorquí d’Estudis. Dona,científica i mare, coneix molt bé els rols, papers i postures que reben les dones i les fillets davant la ciència. El que conta no és massa esperançador. Tot i haver assolit grans reptes per trencar amb la barrera de gènere en alguns àmbits, Marta apunta que la ciència és un camp on hi queda molta feina per fer.
– Fa poc que ha assumit el paper de coordinadora científica. Què ens pot contar de vostè abans del’arribada a l’IME?
– Vaig estudiar Física a la Universitat de Barcelona i vaig començar un doctorat sobre magnetisme quàntic a baixes temperatures. Dintre d’aquell grup em vaig adonar que,tot i estar-hi molt a gust, el tipus de preguntes que em feia no anaven tan encaminades als experiments o la física del dia a dia; sinó qüestions sobre com la ciència ha arribat fi ns aquí, com és que la física ha arribat a aquest punt, per què s’empren els tipus de matemàtiques i experiments que empram… Les preguntes que em motivaven eren més filosòfiques i històriques. Sempre he pensat que la història és bàsica per respondre aquest tipus de preguntes. I que la filosofia és molt important per construir un relat històric de la ciència. Amb l’espineta clavada de la història dela física, vaig decidir tirar cap a aquest camp. Llavors vaig demanar de fer una tesi sobre la història de la física, que va ser el moment en què em vaig traslladar a Berlín, a l’Institut Max Planck, que és el referent europeu de la història de la ciència. Va resultar que, quan jo hi vaig anar, hi havia un departament que havia posat en marxa un projecte internacional sobre la història de la física quàntica. Vaig aconseguir una beca per poder desenvolupar la tesi al MaxPlanck, i va ser molt engrescador. La tesi que vaig fer està basada en la dispersió de la llum, tenint en compte que depenent del tipus de material, la dispersió de la llum és d’una manera o una altra. El que vaig plantejar vaser un recorregut per les diferents maneres d’experimentar aquest fenomen físic i les maneres diferents que tenim d’entendre’l a nivell conceptual i matemàtic. És un recorregut d’uns 50 anys, des del 1870 fins a 1925, que és l’any de la revolució quàntica. I em vaig centrar en aquest fenomen per veure com es va fer la transició d’entendre el món d’una forma clàssica fins al moment en què es planteja el fenomen quàntic. Fa poc més d’un any que estic al cap davant de la coordinació científica de l’IME. De fet, vaig començar dia 7 de setembre de 2020. Va ser una sorpresa poder tornar cap aMenorca, perquè en aquell moment era a Alemanya, fent carrera ja allà. Però des d’un primer moment em va semblar un projecte, el de la coordinació científica de l’IME, molt engrescador, encara que el paper és molt diferent. Mai havia gestionat pressupostos o personal, però de tot s’aprèn i m’agrada poder aportar el meu granet a la recerca, a la cultura, a la ciència a Menorca.
-Creu que és necessari donar importància al camp científic a la societat?
-Sí, i tant. Ho hem d’obrir, i no només en el sentit de divulgar per augmentar la cultura científica, que també. Sino que hem d’incorporar a la societat dintre del procés de generació de coneixement. Ara surten moltes iniciatives que tenen èxit en ciència ciutadana o ciència col·laborativa, i ens hauríem d’obrir a generar noves estratègies per integrar i fer del coneixement una aposta social.I fer-la entre tots.
-És la ciència un camp encara masculí o la dona s’hi està fent el seu lloc?
-El que ens hem de demanar és perquè les filletes no es senten tan atretes per àrees com la ciència. Hem de deixar de classificar les coses que són d’homes i les que són per dones. La ciència, el coneixement, és de tothom i per tothom. Tot i que fa segles que la dona s’ha vist invisibilitzada en tota la tasca de generació del coneixement, i açò ha tingut repercussions en la manera en què la dona es veu a ella mateixa. No només hem de cercar maneres per atreure dones a fer ciència, sinó com canviar la manera en què la filleta i la dona es projecta a ella mateixa. La societat bombardeja amb narratives constantment amb les quals aconsegueixen que les dones ens vegem d’una manera determinada. Hi ha una història molt llarga de discriminació sistemàtica, de marginació, d’invisibilització, que arriba fins a l’actualitat.
-Com es veu aquesta discriminació avui en dia?
-Un fillet i una filleta, davant la mateixa informació d’una problemàtica tecnològica, per exemple, la filleta parteix d’una visió d’auto menyspreu. Mentre que el fillet es posarà a resoldre el problema. És un conflicte que tenim que és col·lectiu i estructural. De fet, durant la història hi ha hagut molts de sabers, de maneres de conèixer que s’han transmès tradicionalment de dones a dones, que s’han discriminat com no científiques. De manera que el canvi de paradigma implica no només el canvi de com es veu la dona a la ciència, sinó d’un conjunt de sabers que, sistemàticament, s’han discriminat com àmbits femenins.
-Com podem canviar aquesta visió?
-Hem d’actuar a fronts molt diferents. Generar exemples de dones científiques a seguir, està clar. Però també valorar la feina de moltes i moltes persones que potser no guanyaran mai un premi Nobel, però que han estat darrere de molts fracassos que han ajudat a aconseguir respondre qüestions que sí que han estat reconegudes. El que no hem de fer és pressionar encara més a la dona per tenir grans reconeixements per fer-se un lloc a la ciència, com tampoc se lis demana als homes. Hem d’aconseguir que la generació de coneixement sigui molt més plural. Hem de fer un canvi de relat en la ciència.
