moulallengua

Capvespres Per Carolina Torres

 

Dies 5, 6, 7… de maig. Descobresc una nova llum de capvespre. Es densifica fins al juny civilitzant a poc a poc la calor a dins la casa.

Acabava l’abril i ja entrava aquesta llum de maig, a raig, per la porta envidriada de ponent, travessant la sala menjador fins a crear el joc de llum i ombres a la cuina. Me deix immobilitzar i gir en l’eix vertical imaginari del meu cos fins a veure el meu perfil retallat a la pedra del frontal de la cuina. Una pedra d’un color blanc trencat, amb venes d’aigua sense cos, difuminades. Rellentida i temperada per l’escalfor de tots els rajos qued en estat meditatiu.

Tardes ensucrades per la temperatura, i aquesta llum. Ho ensucra el vent que sala. El vent que xipolleja les crestes de la planura del mar.

Capvespres de tirar-te a la mar i marxar a Mallorca, amb el vent, una planxa i una vela. Capvespres per estar al porxo i senzillament només estar.

A l’altre cap de món, a Colorado, ara també hi ha aquesta llum i una brisa fresca. Les planures de secà també són extensions; en lloc de crestes de mar, són de pols i llavors. Però l’ambient és igual. De fet m’hi ha portat. Visc un present fet de sensacions del passat. Aquell estiu de 2012 a la costa oest dels Estats Units.

Acab Benedicció de Kent Haruf. I es nota.

Cada dia llegesc un capítol, a petites dosis. Me pos molt endins dels personatges i el paisatge. El soroll del terra en trepitjar-lo i el de l’engronsadora de fusta al porxo. I les finestres per on els rajos entren sense límits i modelen la matèria traspassada. El procés de maduració de la fusta és diferent quan és acaparada per ells i quan no.

Com trobaré a faltar aquest autor. Ja acab la seva trilogia i l’any passat m’acompanyava el seu darrer llibre, Nosaltres en la nit. Des del Mediterrani es fa recordar amb enyorança.

Els hiverns no són iguals. Però els capvespres de primavera estiu me traslladen allà. A l’olor d’asfalt mullat del poble Williams. A la pols seca que no et deixa entre els turmells i als rajos que nodreixen la fusta. Sentint-la viva al trepitjar. Entre les sis i les nou, quan es pon el sol, és temps de balancí i porxada.

Així passava el temps de vellesa el meu avi. Amb la companyia del reng-reng de la cadira. Veient algú passar, amb el serrell d’un lateral atapeït d’olor de lliri de Sant Josep.

I allà, veurien i sentirien el soroll particular dels cards secs que rodolen ràpid, avançant i perdent-se a les cantonades. Pel motel, el bar i el supermercat llunyà.

El pas del temps i la vida. A on no hi arriba el cos hi arriba l’ànima fent el viatge més autèntic.

A les tres del capvespre ja havia fet el cafè. Ben negre, una petita tassa i només dos dits de cafè. I una cullerada petita de sucre. No el barrejava del tot, no fins a dissoldre’l. En aquell moment jo estava fascinada per la física i la química, pels soluts i els dissolvents. I ell els barrejava, però al mateix temps els mantenia, sense extingir-los del tot.

L’observava hipnotitzada prenent el seu cafè, a veure si al final encara hi quedava solut. I esperar fins al final era un ritual, un dels tants. Quan hi quedava el sucre tenyit me deia:

«Té».

M’apropava la culleradeta als llavis per fer el tast.

Aquell gust torrat marcava l’inici del capvespre. Per recordar hàbits i experiències de silenci me trasllat en aquell temps.

I els personatges de Kent Haruf hi tenen moltes similituds. Parlen poc i diuen molt. Potser ara que llegesc el seu darrer llibre ho faig tan a poc a poc que no vull que s’acabi mai. El darrer que va ser el primer que va escriure, El vincle més fort.

De la novel·la Capvespre me va marcar aquell diàleg:

«No t’hi poses sucre, al cafè?

»No, gràcies.

»Ni llet?

»No. M’agrada sol.

»Vaja, deu ser que ja ets prou dolç.»

Gràcies, Haruf, per fer-me reviure el temps a la veïna Arizona i la infantesa a casa dels meus avis a Ciutadella. I recordar l’autèntica vida. Amb menys paraules i menys de tot.

Quan el sol girava cap a ponent ja havia recol·locat aquells insectes de dorsal còncau i gris segmentat que es fan rodons quan els toques. Els posava dins un flascó. Al costat d’altres ampolletes, amb soluts i dissolvents. Separant mescles. Tenia les ungles negres de la terra, tot i haver-me rentat les mans. Ell m’esperava a la porxada amb un potet d’alumini. A dins hi havia cacauets acabats de torrar i sucre blanc, ben entremesclats. El sucre del cafè i el dels cacauets compartien sucrera. Aquesta era la primera bereneta. Encara conserv la sucrera en memòria d’aquest solut, de dissolució ràpida i combustible immediat, senzill per al cervell.

Quan l’àvia era viva, més tard, al fosquet fèiem la darrera bereneta sopar, un tros de coca amb tomàtiga o pebre acabada de sortir del forn.

Ells van marcar un estil de viure i la vida fluïa.

Era la vida i el temps. Sense intervals ni sotracs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca