Encara no me’n sé avenir. He llegit la novel·la sense aturall, gairebé sense alenar. Una trama tan endimoniada com ben resolta, una munió de personatges excel·lentment encaixats en un fil argumental on no hi ha res sobrer, diverses localitzacions que si bé inicialment desconcerten esdevenen absolutament necessàries perquè tot plegat conflueixi en un desenllaç tan trepidant com sorprenent.
Estic parlant de Joc de Màscares, de Jaume Arasa, un impressionant debut literari, una bona novel·la del gènere negre. Així, us he de confessar que vaig començar-la a primeres hores del fosquet d’un dels darrers dies de maig i ja clarejava quan finalment vaig tancar-la.
Però ara ja cal conèixer l’argument, que traslladaré directament de la contracoberta del llibre, tot advertint-vos, això sí, que no fa justícia, ni de bon tros, a l’encertada complexitat de la novel·la.
L’Alegna Carbó, una jove periodista de Barcelona, està fent un reportatge sobre Xavier Pubilla, un exitós empresari del món de la moda, originari del Maresme. En una festa a la Milan Fashion Week fa unes fotografies de l’empresari amb un altre individu. Arran d’això, rep una forta pallissa per tal de robar-li el mòbil i fer desaparèixer les imatges. Ella intueix que quelcom més greu i fosc s’amaga rere l’agressió i decideix investigar-ho. Pocs dies després Xavier Pubilla és assassinat a casa seva…
Com bé sabeu els que seguiu aquesta secció setmanal, som un lector voraç de qualsevol mena de literatura, però també és cert que sovint resseny novel·la negra. Acostum a dir que una bona novel·la d’aquest gènere ha de saber combinar almenys quatre elements: intriga, personatges versemblants, entorns reals i crítica social. Arasa no tan sols ho aconsegueix amb escreix, sinó que ho fa amb una estructura insòlita que, estic convençut, trenca motlles.
De fet, la novel·la és un constant anar i tornar en el temps i l’espai, no segueix un típic ordre cronològic -aquí hauria de parlar de flashbacks o, de voler fer-me el lletraferit, d’analepsis- i, alhora, ens porta amunt i avall des de Barcelona a les Terres de l’Ebre, des del Maresme a Milà. I tot plegat alternant la narració amb primera i tercera persona, un recurs que sens dubte aporta una suggestiva sensació, alhora, de proximitat i distància.
La intriga ja està plantejada, també els indrets on tot succeeix, els dos personatges claus ja s’han esmentat – tot i que a la majoria de la resta per res se’ls pot considerar secundaris – i només ens manca comentar la denúncia social que, com ja he dit, sempre amara una bona novel·la negra. I en aquest aspecte Arasa és agosarat, no s’amaga rere retòriques eufemístiques. Joc de màscares desvela, sense embuts, la corrupció, la doble moral, la hipocresia dels polítics de sagristia, la complicitat amb el crim organitzat. I si amb tot això no n’hi hagués a bastament posa el focus sobre “… el mal més difícil de curar, la no acceptació del que realment un és”. Un còctel trencador, i fascinant.
I, tal volta, el més engrescador és que vas fruint de múltiples escenes, que talment sembla que no tenen res a veure entre si, però que són d’una total versemblança, ja sigui la vida a un poble petit, una festa al barri barceloní de Gràcia o la redacció d’un mitjà de comunicació.
Perquè Joc de màscares és efectivament una novel·la negra, però sense dubtar-ho us puc dir que el color no és en aquest cas l’únic element definitori. La narració de la vida quotidiana dels personatges, els seus anhels i trasbalsos, ja és prou per mantenir-nos atrapats, i si a això hi afegim la mestria com s’entrellacen les històries, sense forcar-les, amb una naturalitat astoradora, podem estar segurs que tenim a les mans una lectura més que recomanable…
Res més, llegiu-la sisplau. Gaudireu.
