Pitxolino Per Joan Pons

 

No viatjaré mai més. Viatjar és com emborratxar-se. Si la ressaca és forta acabes dient aquella frase que, la majoria, no hem acabat de fer realitat mai: “No beuré mai més!”. Amb els viatges (em) passa el mateix. Aixecar-te prest per agafar el mitjà de transport, retards de les companyies, llargues esperes, hotels -a vegades, incòmodes-, menjar ràpid o en llocs que no sempre són el que aparenten, gent nova, malentesos, recerques d’adreces, de noves direccions; adopció voluntària de l’estatus de turista que fa sentir-te estranger… Quan ens inscrivim a l’hotel rallam en menorquí i el recepcionista ens diu en castellà: “Ah, em pensava que éreu italians!”. No viatjaré mai més! Què polit és viatjar! I per les mateixes raons que he esmentat. Ara toca Palma. Un incís. De totes les ciutats, de tots els aeroports del món pels quals he passat, Palma és la més caòtica i multitudinària de totes. Ens ho diran els taxistes -tots mallorquins-: és un mes de maig extraordinari. I és que la gent, la gent de tot el món, té ganes de viatjar. Palma és la badia. Quina badia! Quina façana marítima! La catedral flotant damunt l’aigua fa que ja sigui impressionant. As Baluard, el centre d’art contemporani de la ciutat, podem comprovar que la capital de les Illes Balears té doblers. Un centre al nivell del MACBA amb un pati d’escultures de dalt de tot. Hi trobam l’amiga María Ruido, no físicament sinó amb els seus documentals englobats sota el títol Les regles del joc. M’agrada una frase escrita per la seva col·laboradora, l’escriptora, gallega també, Brigitte Vasallo, que m’acompanyarà durant els quatre dies que faré a Mallorca: “Avui, quan arrib a casa, em sent estrangera; som ja una estrangera, com a condició, com a deute”. Al pis de baix l’exposició col·lectiva Màscares contra la barbàrie. Picasso, Miró, Barceló, Cahn… Ja ha valgut la pena el viatge. Mal Pelo, amb les col·laboracions amb escriptors, ho acaben de reblar. Les instal·lacions que fan, en les quals barregen paraula, escultura, dansa, so; són extraordinàries. “No hem fet res pels ocells. Açò no és seriós”. I els cavalls! Un ull de cavall ens sotja des de l’esperiment de fusta mentre el poeta palestí Mahmoud Darwish recita amb una veu autèntica i sense sobreactuació. He vist cavalls. On és la porta que obre la porta? La poesia ens permet fer salts mortals i ara som a la plaça Major. S’està preparant una intervenció, aquesta política, organitzada pel GOB. Avui per demà. Signam. Passeig del Born, a l’espai de l’AELC on hem de recitar els socis dins l’espai Reverb de la Fira del Llibre de Palma. L’escriptor menorquí Josep Manuel Vidal-Illanes, que per cert, s’assembla molt a Pep Ramis de Mal Pelo, exerceix d’amfitrió. Quina bona acollida. Pere Gomila, sempre generós i enfeinat. Laia Martínez, d’aparença fràgil i duent amb mà ferma la batuta. Maria Victòria Secall, la dolçor feta fortalesa, creant una frontissa amb Patrícia Álvarez. La joveníssima Cecília Navarro, l’eufònic Miquel Àngel Llauger, la potentíssima Meritxell Cucurella-Jorba i la sòlida representació eivissenca de Bernat Joan (sempre em fa content conèixer un eivissenc). Després del recital anam a menjar una llagosta (aquest és el secret de la literatura, convertir un coc, un llonguet en el crustaci més preuat) al Bar Bosch després de travessar els estands de la fira on puc saludar en Toni de la Nova Editorial Moll. Palma no ens pertany i són aquests petits esclats -les obres des Baluard, la concentració multitudinària del Grup Ornitològic Balear, el recital a viva veu de poetes, dramaturgs i novel·listes dels Països Catalans, un coc al Bar Bosch i la conversa amb els participants, organitzadors i nous i vells coneguts com ara Maria Muntaner, Biel Mesquida o Pep-Maür Serra- que ens permeten reconquerir-la. Mentre gaudim de la cervesa fresca a la terrassa passa un grup escandalós que s’ha convertit en un clàssic de les grans ciutats mediterrànies del sud. La pobra al·lota d’uns trenta anys duu un gran pitxolino carnós dalt el vel de novia com si fos una trista vela. Lluitarem contra aquest sentiment d’estrangeria que s’ha apoderat de les Illes Balears. Beurem, recitarem i el món no passarà al nostre voltant perquè l’anirem a cercar i l’agafarem amb les mans. Que polit que és viatjar. No viatjaré mai més! Em conviden a participar en el programa independent de la Fira de Frankfurt que es celebrarà a l’octubre i que té com a convidada la literatura espanyola que discriminarà, amb els tocs clàssics de les imperialistes quotes, les literatures gallega, basca i catalana. Dic que… sí. Quin ofici més polit! No viatjaré mai més!

PITXOLINO. Petitó. De l’italià picciolino. A Menorca és una paraula molt viva que fa referència al penis, sobretot dels al·lots petits. Tenia raó el recepcionista espanyol. Els menorquins semblam italians; som estrangers a tot arreu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca