moulallengua

Grogues (I) Per Carolina Torres

 

I altres manifestacions de l’entorn proper, de la natura, llavors amb missatges

«En tens de ben grogues.

»Sí, avui t’ho anava a dir.

»No n’havíem vist mai, per aquí.

»No. Cap mai. I tampoc les record de quan era petita.»

Tija i fulles ben verdes, estams i pètals ben grocs. Són una espècie de margarides. Euryops Pectinatus, d’origen exòtic i zona climàtica costanera, de tanques i vorades. Aquesta espècie no la tenc ni inclosa a l’herbari de l’assignatura de botànica de la llicenciatura, en què la majoria d’espècies eren agafades de Ciutadella.

«Talla-me’n una.

»D’acord.

»Alerta, no li facis mal.

»Ja veig que he d’anar amb compte. I també me fa cosa tallar-la malament. Expressa tanta alegria.

»La posaré al costat de la Patricia, al gerret de vidre.

»Ja veig que tu també hi has vist alguna cosa especial.

»Sí.»

Un tros de terra sec. O un tros de roca amb petjades de terra. Poca cosa sembla que hi pot créixer; a part de cards, dents de lleó i alguns exemplars d’ullastrar menorquí.

A la tanca hi ha un aladern, dues mates i alguns ullastres. Tots poc frondosos, adaptats al clima, que conforma un sòl mineral calcificat.

Però no, no només hi ha el que hi havia abans de venir a viure, d’uns quaranta anys ençà. Ara hi ha moltes més espècies. Llavors que han germinat i que mai havia vist damunt aquesta llengua de roca pigallada de terra de mata.

«Necessit terra de mata per omplir els tests a on estan els llimoners. Si no els venen a sembrar prest es moriran.

»Ja en tens de terra de mata.

»Vols dir?

»Tota aquesta que genera la mata. Davall d’ella. I de mates en tens dues.

»Cert. No hi havia caigut. Idò, n’agafaré. És ben fosca.

»Sí».

I elles, totes grogues. Encara hi són. Cada dia les vaig a veure. Me donen el que necessit i empatitz amb aquest color. Com un alfabet cromàtic que es compon per alçar la meva freqüència energètica. Que ve a dir el mateix pujar l’ànim amb els peus a terra i el cap entre les estrelles. O com diria el savi oriental: «El cos necessita groc».

Sent profundament que la vida me dona el color que necessit per vestir-me, nodrir-me i guiar-me. M’aixec i sé el color de la samarreta que necessit posar-me. No cal l’espai de visualització o meditació. Hi ha informacions de petits ajuts terapèutics que es desvelen i que s’integren dins meu sense esforç i amb consciència.

De la necessitat de cada dia d’anar-les a veure, m’interés per la simbologia de l’espècie. Ara fa un mes que no hi són i record amb més intensitat el que han significat durant plena primavera. La seva simbologia espiritual és amistat incondicional i lleialtat.

L’he necessitada tant… Que de vint-i-quatre hores per trenta dies hagi tingut aquest reforç, m’obre la porta de l’autocompassió i paciència, que tant me costa i necessit. Quan el perill és la carta en el meu dia a dia la màgia sempre hi és present.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca