No pots fugir del teu passat. Viatges pel món per tal de deixar-lo enrere durant un període tancat i el passat es manifesta a través d’una simple imatge amb la qual has topat a l’atzar. Em va passar a Lisboa. El taxi ens va deixar a pocs metres de la Casa Museu de Vieira da Silva situada a Alto de Sao Francisco. No era un edifici museístic tradicional fet ad hoc perquè es tractava del taller de l’artista portuguesa i del seu marit, Arpad Szenes. Van aprofitar la Fàbrica de Teixits de Seda, en el Jardí das Amoreiras, un edifici del segle XVIII restaurat que conserva encara avui en dia l’harmonia amb la plaça, on també hi ha la Capilla de Nossa Senhora de Monserrate (1786) i la Mae d’Água. Vam voltar pels estrets carrers a la recerca de l’entrada principal i vam passar davant edificis que semblaven formar part d’una colònia tèxtil reconvertida en vivendes contemporànies habitades de carrers estrets on no hi passaven cotxes. Va ser allà on la vaig veure. La imatge, vull dir. Una ballesta de caçar tords o rupits, una trampa de rupitar com deien els antics, que tenia enganxat un exuberant i vistós clavell d’aire com si fos un bell ocell enganxat, atrapat. Aprofitava l’espai buit de l’estructura com a element per mantenir el pràctic conjunt -ballesta i clavell d’aire- fixat a la paret de l’enfront de la casa mitjançant un clau de porxo també rovellat com la trampa per agafar ocells (o per matar-los). Allà era. A Lisboa. El meu passat. Feia uns dies, als voltants de la plaça on hi ha l’escultura de Camoes, al barri de Chiado, davant el cafè Brasileira, m’havia assegut al costat de Fernando Pessoa i havíem mantingut una interessant conversa silenciosa. I ara, hores després, era el meu passat que m’interrogava. O un dels heterònims del poeta. A Portugal també havien caçat ocells amb ballesta amb l’excusa de les proteïnes que passaven per damunt la ciutat seguint el sender del Tajo, encara que el seu tarannà poètic els havia fet desenterrar-les i penjar-les com a objecte de decoració mostrant com també aquesta trampa mortífera podia caçar un clavell d’aigua o, és un mite controvertit, ser alimentat a través del rovell exterior del metall. Una mostra preciosa i poètica de resiliència. Una lliçó portuguesa que havia rebut després de travessar en avió la península ibèrica d’est a oest.
Ningú sap qui va donar el sus. Amb els animals, sobretot els ocells, passa una cosa semblant. Mai pots esbrinar quin ha estat el primer que s’ha envolat i ha estat seguit per la resta de la bandada, de l’esbart. Estaven acampats al mont Gurugú, el nom castellà de la muntanya, de fet, un volcà extingit situat al nord del Marroc, al costat de la ciutat de Melilla. Cents de migrants africans dirigint-se, decidits i amb l’energia de la joventut, cap a la tanca metàl·lica -12 quilòmetres de tanques paral·leles de 6 metres d’altura amb filferros de pues i tallants ganivetes al capdamunt- sense entendre, com els esbarts de tords o de negres estornells, que es dirigien de dret cap a una mortal trampa. En van morir més de trenta segons la interessada versió oficial (tal vegada, més). A Menorca es tenia el costum de dibuixar una creu amb la sang del porc sacrificat com a mostra de respecte, agraïment, empatia i compassió. Pedro Sánchez va ser menys misericordiós. Va felicitar les forces de seguretat marroquines per la feina feta ja que va considerar que havien actuat de manera diligent. Es va espolsar la responsabilitat de damunt i ho va fer pagar a les màfies com si les tanques no les hagués instal·lades el govern espanyol. Després de solidaritzar-me espiritualment amb els migrants morts he pensat que no podia caure en l’autoengany d’una de les persones amb menys empatia i capacitat de compassió que mai ens ha governat. Seria molt infantil dir que els responsables de les morts dels centenars d’ocells van ser els propis ocells o les ballestes armades. No ho faré, però com va escriure Txèkhov a finals del segle XIX a L’oncle Vània, s’ha perdut la capacitat de sentir compassió. Que perdi la compassió el teu veí, penses, mesquinet, és problema seu. Que perdi el sentit de la compassió el president del teu govern, fa por, fa molta por.
BALLESTA. Parany per agafar ocells, consistent en dos semicercles de filferro units en dos extrems per un ferro diametral amb molla, i que, mantenint-se separats violentament per una peça de retenció, tenen la tendència a ajuntar-se fortament quan l’ocell fa moure la dita peça quan vol menjar-se l’esquer viu, un cuc de la farina, quedant d’aquesta manera atrapat estretament entre els dos semicercles.
