Donatius a l’hospital de Santa Magdalena de Ciutadella (I) Per Jaume Sastre Moll

 

El moviment hospitalari europeu es va iniciar gràcies a les transformacions socials i econòmiques que es produïren a les ciutats d’Occident a partir del segle XI. El desenvolupament econòmic de les ciutats i la progressiva secularització de la medicina, abans en mans d’àrabs i jueus, foren dos dels principals punts de partida per la constitució de la medicina com a disciplina científica, impartida després per les incipients Universitats de la Baixa Edat Mitjana; malgrat tot, el fons teòric de les ensenyances mèdiques i la utilització de les pràctiques curatives seguien essent, durant segles, els coneixements i les pràctiques ancestrals assolides durant l’antiguitat de la Grècia i de Roma clàssica.

El marc general del moviment hospitalari

Durant l’Edat Mitjana, en els estats cristians hispànics proliferaren els albergs i els centres d’acollida de pelegrins i de persones malaltes que feien al llarg del Camí de Sant Jaume en el segle XI; uns centres que generalment eren construïts al costat dels monestirs com Montserrat, Poblet o Guadalupe, aquest darrer associat a una escola de medicina pròpia. En aquest procés d’acollida foren importants també la disposició d’algunes Ordes religioses, com la dels cavallers Hospitalaris, de Sant Joan, l’Orde Teutònica (d’Alemanya), l’Orde de Sant Esperit, etc. que varen contribuir al seu progressiu desenvolupament.

El moviment hospitalari pretenia donar resposta a dues realitats quotidianes de l’època: la marginació social que sofrien les persones pobres a les aglomeracions urbanes, cada vegada més poblades, i a l’aparició de malalties de caràcter endèmic, com la lepra, el foc de Sant Antoni, i infermetats epidèmiques com la pesta bubònica.

En un principi, la promoció d’aquestes institucions era assolida per la monarquia, per la disposició testamentària d’un noble, o d’un grup de persones privilegiades, laiques o eclesiàstiques, a les quals després s’hi afegiren les corporacions municipals i alguns personatges burgesos i mercaders adinerats.

L’hospital medieval sempre va donar prioritat a l’assistència religiosa del malalt (cura de la seva ànima), més que a la recuperació de la malaltia corporal que patia. Per aquest motiu, tots els centres d’acollida disposaven d’una capella i un capellà, d’un cementiri i tan sol d’un metge o un cirurgià, que cobria l’assistència mèdica de totes les persones ingressades.

A Roma, entre els segles XI i XV, es fundaren una trentena d’hospitals; a la ciutat de Florència, en el segle XIV, hi havia una trentena de centres hospitalaris; la ciutat de Tolosa, a mitjan segle XII, contava amb 19 hospitals i 11 institucions assistencials. A Gran Bretanya, hi arribà a haver-hi 600 hospitals; en els regnes Hispànics, durant el segle XIII, la ciutat de Barcelona contava amb 9 hospitals i la ciutat de Saragossa amb11.

La capacitat de la majoria d’aquests hospitals no solia superar la vintena de places, i la seva diversificació evidència la mancança d’una planificació i el seu caràcter estamental. A les ciutats del regne de la Corona d’Aragó la dificultat de poder subsistir tots els hospitals a l’hora va conduir, a partir de la segona meitat del segle XV, a la seva unificació, la qual donà lloc al sorgiment dels Hospitals Generals de Barcelona, Lleida, i el de Ciutat de Mallorca (1456-58).

Els pobres a les Balears

Les fons documentals que parlen dels pobres són parques. Els pobres, a més de no tenir béns, no eren considerats ciutadans, ja que no pagaven impostos i no contribuïen a les necessitats pròpies de la Ciutat, per tant no tenien cap dret. Molts d’ells vivien de la caritat dels demés.

En el regne de Mallorca foren considerades pobres les persones que no tenien de què viure i per aquest motiu eren exempts de pagar qualsevol tipus de impost directe (delme, morabatí, cisa, talles). Així ho havia legislat el rei Jaume II, l’any 1301, mitjançant una ordenança, per la qual aquelles persones que no tinguessin propietats o béns superiors a 10 lliures, o no residents deu anys a les Illes, eren declarats exempts de pagar el fogatge (o morabatí). Així, la línia divisòria entre els ciutadans contribuent i els pobres venia determinada per aquestes dues condicions, tenir un patrimoni superior a 10 lliures i ser resident.

Socialment, entre els pobres hi havia distincions: les persones miserables i els molt miserables que vivien del bací. Els primers eren capaços de mantenir-se precàriament, mentre que els segons eren aquells que vivien de la mendicitat, i solien ser esguerrats, tolits o minusvàlids, incapacitats de poder fer front a les seves necessitats per incapacitat física, psíquica o mental.

Les fonts de que disposem no permeten quantificar el nombre de pobres existents dintre de les nostres viles i ciutats, i menys amb l’estudi de les llistes del fogatge. Segons diferents estudis, fets en països europeus, es calcula que un 25% de la població residents en una ciutat o centre urbà devia ésser pobre. L’obra del professor Mollat és un referent, i en ella diu que a les poblacions d’Occident, el nombre de pobres rarament era inferior al 20% del total de la població, i amb certa freqüència s’apropava al 50%, uns percentatges poc provables per a les localitats de les nostres illes.

Prenent com a referència l’esmentat morabatí, segons la primera recaptació, l’illa de Menorca l’any 1329 comptava aproximadament amb unes 4.500 – 5000 persones, mentre set anys després aquestes xifres havien augmentat a 5.000 – 5.500 habitants. Durant els anys següents, colpejades les Illes per anys d’escassetat i de calamitats, experimentaren un descens progressiu a conseqüència de la minva del comerç, les guerres i la Pesta Negra (1348 – 49).

La població depauperada i escassament alimentada era blanc de moltes malalties, no sols per la manca d’aliments, sinó també per les males condicions higièniques dels seus habitatges i per ingerir aliments en estat deficient. Una malaltia comuna fou el foc de Sant Antoni, infermetat que era adquirida per aquells que consumien sègol atacat per un fong paràsit (sègol banyut – clavíceps purpurea) que produïa l’ergotisme.

Així doncs, la trilogia guerra, fam i pesta, omnipresents en la vida de l’home medieval, carregà de pessimisme la seva existència, i no permeté una ràpida recuperació demogràfica, causa del abandonament dels camps i la manca de mà d’obra a les ciutats.

Aquells infortunis augmentaren el nombre de pobres. Però la pobresa no era motivada exclusivament per l’esmentada trilogia. Hi havia casos en que una persona podia veure canviar la seva sort en un tres i no rés. Un exemple serà prou aclaridor: N’Astruga, una viuda de Ciutat de Mallorca, decidí emprendre un viatge de romeria a Santa Maria de Montserrat. Però a meitat del trajecte Ciutat de Mallorca – Barcelona la seva nau fou capturada per unes galeres sarraïnes de Ceuta. Portada a aquella ciutat, va poder ser rescatada per un mercader genovès, previ pagament d’un rescat de 70 dobles d’or. Una volta a Mallorca, la dona va vendre tot quant tenia per poder pagar el rescat, però després de quedar a la misèria encara devia al mercader 20 dobles d’or.

A l’hora d’elegir certs càrrecs municipals, els pobres eren marginats tant a les ciutats com a les viles. El no gaudir de béns no els permetia ocupar càrrecs amb dignitat, ni assumir responsabilitats financeres, ni garantir la seva correcte gestió. Era evident que el sistema sols atorgava càrrecs a les persones solvents i per tant als millors contribuents.

Solia ser freqüent que el monarca, en les cartes reials, adreçades a les autoritats de les viles i de les ciutats de les illes, demanar que a l’hora d’elegir els responsables de la gestió municipal, fossin elets les persones més capaces i més aptes. És a dir, persones amb seny i amb recursos.

Pel que fa a Menorca, la situació fou la mateixa que l’anotada per Mallorca, encara que la manca de informació dificulta una adequada valoració. Però és evident que la guerra, la fam i la pesta provocaren greus fluctuacions poblacionals que motivaren l’abandonament dels camps i provocaren la falta de mà d’obra especialitzada a les poblacions menorquines, fet que provocava un augment del nombre de pobres o de persones amb migrats recursos econòmics. Amb tot, sembla que sols entre un 5 i un 10% de la població menorquina era pobre.

Encara que no hi ha molts testimonis documentals que ho certifiquin, per l’home medieval, el ser pobre era un defecte i no una circumstància atenuant que inspirés llàstima o compassió als seus conciutadans. El pobre, no era un ciutadà, se’l vetava poder accedir a qualsevol càrrec públic. Socialment, el ser pobre era sinònim de vago i potencial delinqüent, ja que la pobresa podia ser evitada mitjançant el treball diari. Per aquesta raó, quan algú (jurista) sortia en defensa d’una persona mancada de recursos, a més de la seva pobresa al·ludia a altres circumstàncies que poguessin justificar el seu infortuni i que no li permetien sortir de la seva condició de pobre, com ser orb (cec), contret, malalt, fembre pobra mesquina, o fembra pobre misserable e indefensa.

L’aparició d’alguns moviments herètics que arboraven la pobresa com una forma de vida evangèlica (begards, albigesos i fraticelli), va motivar que el rebuig social i religiós fos unànime. Malgrat això, dintre de les ciutats medievals, aparegueren moviments pauperistes, que es feren un lloc dintre del sí de la pròpia Església, i que enarboraren la pobresa com la seva bandera. En el segle XIII aparegueren les Ordres mendicants dels franciscans i clarisses, i juntament amb ells grups de dones laiques, que sense haver fet vots de pobresa (beguines) es dedicaren a atendre malalts i a gent necessitada, vivint la pobresa evangèlica com una altra forma de vida. Però aquests moviment sempre foren mal vits pels religiosos regulars (ordres religioses) i seculars (clergues, canonges i bisbes). Alguns grups de beguines, en no estar supeditades a cap ordre ni dependre de cap institució religiosa, foren molt prest blanc de la Inquisició, dominada pels dominics, els quals les acusaren de bruixeria. No es d’estranyar que les autoritats, tant civil com religioses, fossin temoroses i remises a acceptar aquests tipus de moviments socials, i tot allò que pogués alterar el status quo establert, i no es permetés la mendicitat en tota l’illa de Menorca.

Els hospitals a Ciutat de Mallorca

Després de la conquista de Mallorca per Jaume I (31 XII 1229), les tropes invasores sofriren la pesta. La seva presència i la mort d’un nombre de notables, va ser un dels condicionants per construir els primers hospitals per assistir els malalts. Els tres primers s’aixecaren l’any 1230, i foren el de Sant Antoni Abad, el de Sant Andreu i el de Santa Maria Magdalena.

El de Sant Antoni Abad fou fundat en unes cases islàmiques del carrer de Sant Miquel, cedides per Jaume I. Va ser regentat per monjos regulars de Sant Agustí. La donació fou feta a favor de Pere de Teça (13 IX 1230) i estava dedicat a la cura els malalts del foc de Sant Antoni, considerada la lepra a l’Edat Mitjana.

L’hospital de Sant Andreu, situat prop de la Plaça de Cort, va ser instituït per Nunyo Sanç, però en morir aquest noble, tots els seus béns passaren al rei. La primera titulació era Hospital de pobres de Santa Eulàlia i per la seva manutenció s’assignaren les rendes de l’alqueria de Santa Eulàlia. La denominació d’hospital de Santa Andreu és posterior, de mitjan segle XIII, en esser aquest sant el titular de la capella. El 1343, per ordre de Pere IV, les dependències i cases de l’hospital se remodelaren (1386) convertint-se en el local (Sala) on els Jurats celebraven les seves sessions. A l’actualitat el seu solar forma part del edifici de l’ajuntament de Palma.

L’hospital de Santa Maria Magdalena va ser una fundació feta pel comte Pons Huc d’Empúries (fill i successor del difunt Huc d’Empúries, que morí de pesta després de la conquista). Estava situat en el lloc on avui es troba ubicat el monestir de Sta. Maria Magdalena, junt a les Rambles.

A més d’aquests tres hospitals, en el segle XIII a Ciutat de Mallorca existien l’hospital de Sancti Spiritus o dels rossos, regentat per religiosos trinitaris, on s’acollien fillets orfes i expòsits; i l’hospital de Sant Feliu, citat en una clàusula testamentària de 1282.

És evident que els hospitals existents a Ciutat durant aquesta centúria eren insuficients per cobrir les necessitats sanitàries d’una població d’uns 27 – 28 mil habitants.

Durant el segle XIV el primer hospital fundat amb la missió específica d’atendre pobres va ser realitzat pel mercader Ramon Salellas, quan va establir l’hospital de Santa Catalina dels pobres l’any 1343, amb una dotació de 4.000 lliures. Es trobava situat on avui s’emplaça l’església de Sant Magí de Palma. El benefactor de l’hospital volia que en les seves dependències hi hagués dos metges, un de física i un cirurgià, per atendre els pobres.

Pareix que el 1340 la capella de Sant Nicolau de Portopí, que també servia d’asil per a mariners malalts, segons una autorització emesa per Jaume III, en l’esmentada data.

En el mes d’agost de 1387, el jueu Sayt Mili va assignar 300 lliures en el seu testament per l’adquisició d’un habitatge, a l’interior del Call, adequat per convertir-lo en hospital, amb la intenció d’allotjar a cinc jueus pobres. L’hospital tindria els estris necessaris i contaria amb les rendes anuals percebudes en espècie i diners. Però la duració d’aquest hospital va acabar amb el saqueig del Call, l’agost de 1391, quatre anys després de ser fundat.

En el segle XV es fundaren altres hospitals, però la majoria d’ells foren unificats i concentrats amb l’Hospital General. Una decisió presa pel Gran i General Consell i duta a terme pel pare Bartomeu Catany, qui va rebre l’encàrrec de realitzar el projecte.

El nou hospital es va construir entre 1456 – 58 vora del baluard del Sitjar, sota la protecció de la Verge de l’Anunciació, i havia de ser refugi dels pobres, estrangers i fillets abandonat (nins gitats).

L’hospital de Santa Magdalena de Ciutadella

La monarquia aragonesa va ser la impulsora del primer hospital per a malalts, pobres i pelegrins a Menorca. La seva fundació es deu a Alfons III quan, el 1 de març de 1287, féu donació a fra Joan de Bas, fra Nicolau de Fort i altres religiosos trinitaris de Mallorca d’una casa, una mesquita i un pati per a convertir-los en estància dels monjos, església i hospital a Ciutadella.

La dotació d’aquell hospital feta per Alfons III suposava una de les primeres fundacions fora de Ciutat de Mallorca i de l’arxipèlag. Però la primera trajectòria de l’hospital és difícil determinar. La recuperació de les Illes, en l’any 1298, per Jaume II de Mallorca suposava, per ordre expressa d’aquest, la derogació de totes les concessions territorials i immobiliàries fets per Alfons a les ordres religioses (Pariatge 1301), ja que no gaudien del consentiment del monarca legítim (Jaume II). I els trinitaris, en no aconseguir-lo, foren expulsats de l’illa. Però l’hospital seguí funcionant sota el patrocini reial, ajudat per les almoines i donacions de reis de Mallorca i de particulars menorquins. Segurament va ser llavores quan degué prendre el nom de Hospital de Santa Mª Magdalena.

Anualment la procuració reial, de manament reial, anotà en els Llibres del Compte les donacions fetes a les ordres religioses (St. Francesc i Sta. Clara) i a l’hospital de Santa Mª Magdalena de certes quantitats de diners, en determinades festivitats, pel sosteniment de les persones que es trobaven recollides en aquells centres. Eren 9 diners pagats per cada home i 7 diners per cada dona, com si aquelles quantitats fossin les suficients per alimentar diàriament a de cadascun d’ells.

L’hospital de Ciutadella, com altres centres assistencials medievals, a més d’assistir a malalts i persones rebutjades pels seus familiars, acollia a caminants i fillets abandonats (gitats, segons la documentació medieval). En aquell establiment hi havia un donat, persona encarregada de l’administració dels béns de la casa; la seva dona solia ocupar-se de la cuina, ocupant-se d’adreçar del menjar diari; un prevere, que oficiava la capella; i un qüestor, el qual, proveït d’un bací, recorria diàriament les places i carrers de la localitat per mendicar l’almoina al vianant, i en alguns moments recorria altres viles.

Al llarg de l’Edat Mitjana hi hagué persones que donaren certes quantitats de diners o de cereals a l’hospital, en remissió dels seus pecats i així poder salvar la seva ànima. Però a l’actualitat sols coneixem aquelles donacions que foren conflictives i que requerien una intervenció del monarca o judicial, ja fos de part de les ordes religioses beneficiàries com dels hereus.

Així, l’herència de Guillem Johan de Ciutadella, que havia legat tots els seus béns als pobre de Jhesucrist, va ser controvertida i arribà al rei (1304), el qual ordenà al seu Lloctinent, Dalmau Garriga, que els béns del finat fossin repartits entre els frares menors i els monges clarisses, i la resta fos per l’hospital dels pobres de Ciutadella i Maó, a pobres vergonyans de l’illa e a punzelles a maridar (considerades pobres).

També fou freqüent fer donació d’un censal, tan en diners com en espècie. En el Llibre Vermell de Ciutadella hi ha un cas exemplar. Arnau Figueres donà a l’hospital dels pobre de Jesuchrist de la localitat un censal de 10 quarteres de blat anual, (equivalent a uns 400 kgrs), quantitat pagadora pel propietari de l’alqueria de Tomàs Malferit i Ramon Fogueder, donació que fou ratificada per Pere IV el 1356. (Llibre Vermell doc. 143 i 167)

En una altra ocasió, l’any 1367, l’oficial del bisbe Guillem Corsa, a la seva mort llegà 50 lliures a l’hospital, amb la condició que amb aquell diners s’adquirís un censal de 5 quarteres de blat per la institució. Com que el donant era eclesiàstic, els marmessors testamentaris hagueren de demanar permís al rei per formalitzar la compra, el qual concedí la llicència. (Llibre Vermell, doc. 203 i 205).

El patrimoni immobiliari del l’hospital de Ciutadella es va veure incrementat el 1353 quan En Johan de Santa Maria va morir a les dependències de l’hospital de Sta. Magdalena de Ciutat, però va deixar tota la seva herència a l’hospital de Ciutadella. Per aquesta raó, el donat En Valero Rossell, demanà per la institució menorquina tots els seus béns, consistents en una casa, una vinya i algunes terres al voltants de Ciutadella.

Altres donacions testamentàries de finals del segle XIV foren les de Jacme Puig i Pere Capellà, preveres, que manaren vendre tots els seus béns i la seva quantia invertida en la compra de rentes i censals pel sosteniment dels pobres (1382).

Un altre document curiós, que posa de relleu la controvèrsia existent entre els Jurats menorquins i el bisbe de Mallorca, és el que tracta del repartiment de les almoines destinades als pobres. El bisbe, en aquells moments Antoni de Galiana, havia ordenat que totes les almoines i donacions fetes en els testaments en obres pies del regne fossin reunides i després repartides segons les necessitats. Segurament, el prelat volia centralitzar les captacions per donar-les una destinació més eficaç. Però l’ordre no agradà als Jurats de Menorca, els quals apel·laren al rei. Pere IV manà al bisbe (18 d’agost de 1370) que respectés la súplica que li havien dirigit el jurats menorquins, ja que aquells volien que les almoines captades a Menorca fossin distribuïdes entre els pobres de les seves localitats, on havien viscut els difunts (Llibre Vermell, doc. 219).

És evident que són poques les notícies que ens informen sobre la situació dels pobres i marginats existents a Menorca. Sembla ser que la mendicitat se volia amagar, i fins i tot es prohibia la mendicitat pública. La mancança d’informació és deguda a que les persones mancades de recursos no compraven, venien, ni testaven; en definitiva no generaren massa documentació escrita.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca