Els possessius Per Eduard Riudavets

He de confessar-vos, abans de cap altra cosa, que, al començament, la novel·la que avui us vull comentar em va desconcertar força, però que ben prest em va atrapar del tot.

Aquest comentari inicial és per advertir-vos que, si us passa el mateix, no abandoneu la lectura, seria un enorme error, perquè Els possessius, de Jenn Díaz, és sense cap mena de dubte una novel·la excepcional.

Fixem-nos ara en l’argument. L’Agneta s’acaba de separar de l’Oliver i es troba sola al nou pis minúscul, atapeït de caixes. L’Emma, la germana petita, continua a casa l’àvia, on passa la seva malaltia lluny de la ciutat i aïllada de la família. En secret, rep visites esporàdiques dels seus amics, la Sylvia i el Mattias, que darrerament semblen estranyament distanciats l’un de l’altre. Ja fa temps que pels pares, l’Helga i el Samuel, la comoditat ha esdevingut desídia, però l’Helga es manté freda com el glaç, i el Samuel ha perdut l’interès per tot allò que no sigui la feina.

Tots ells s’escriuen cartes, com un intent de retallar les distàncies afectives per mitjà de la lletra escrita…

És, com podeu deduir, una novel·la epistolar -potser això fou la causa del meu desconcert inicial- i en conseqüència les paraules són el mitjà per expressar els sentiments. Les paraules escrites. Llavors, l’amor i la decepció, la il·lusió i el ressentiment, els retrets i les esperances passen per aquest sedàs que són les cartes. I, sens dubte, això genera una mena de mosaic on cada tessel·la és allò que viu -o expressa que viu- cada un dels personatges. Però el llenguatge no és innocu, no ho és mai, menys encara quan vol reflectir els sentiments més íntims. Les paraules que es diuen – i les que es callen – feren o engresquen, provoquen ressentiment o culpa, evoquen somnis i dibuixen renúncies… En definitiva ens retraten la vida.

I possiblement això sigui el més significatiu d’Els possessius, l’autora aconsegueix fer-nos conèixer tot un univers familiar, alhora que descobrim, sense explicitar-ho, la personalitat de cada un dels molts components… M’ha meravellat com, a través d’aquestes cartes, se’ns revelen l’egoisme, l’arrogància, la feblesa… Sincerament, és portentós com, sovint amb unes poques ratlles, Jenn Díaz ens immergeix dins el caràcter dels personatges, fins al punt de detestar-los, compadir-los, menysprear-los o empatitzar amb ells.

L’intercanvi epistolar transcorre al llarg de poc més de dos anys, en una època indeterminada, no actual però no gaire allunyada en el temps, i va teixint tot un tapís de relacions familiars, alhora que ens posa davant els ulls un seguit de misèries i vulnerabilitats, dependències i submissions, capricis i imposicions, desitjos i fracassos.

Si més no, i com he llegit que es qualificava la novel·la com a “intimista”, crec que no està de més dir-vos que jo hi he trobat molt més que el relat sentimental que evoca sovint aquesta paraula.

Pot ser que vagi errat en la meva interpretació, però sota aquesta allau de sentiments que amara la novel·la hi ha una crítica ferotge a la inanitat en què viuen moltes persones, la crueltat vestida de rectitud, el pes de l’obediència forçada, la irresponsabilitat farcida de justificacions exculpatòries…

No m’allargaré gaire més. Només cal afegir que Els possessius a mi m’ha colpit. El poder de la literatura rau precisament en això, en fer-te viure -i sentir- realitats força diferents de la pròpia, perquè, al cap i a la fi, tothom ha viscut de qualque manera les conseqüències de decisions que, encertades o no, ens han pogut capgirar la vida o lligar-nos-hi més encara.

Ara sí, ja he de cloure la ressenya i ho vull fer amb el paràgraf que dona títol a la novel·la. Estic segur que entendreu el motiu.

Et deixo aquesta carta sobre la taula que vam comprar nosaltres i que ara és la teva taula. Els possessius ho canvien tot.”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca