Pensar: un exercici saludable Per Raymonde Calbo Laffitte

 

Una amiga meva va contar-me que tornant tranquil·lament de Porto Colom cap a ca seva al poble de Felanitx, va dur-se’n un gran ensurt. Un energumen al volant d’un cotxe d’alta gama va passar-la a gran velocitat sense respectar la línia contínua marcada a la carretera comarcal, infringint clarament la llei del codi de circulació. Per sort, malgrat la falta de visibilitat i com un fet inusual, perquè és una carretera molt transitada a l’estiu, ningú venia en sentit contrari. Tot d’una vaig pensar en el desgraciada que és aquella gent que sempre frissa, per a sovint, no saber molt bé què ha de fer quan arribi al lloc del seu destí.

Però és la malaltia més estesa del nostre temps: la falta de paciència, la frissor que per desgràcia es transmet als infants i joves, massa estimulats des de petits per culpa d’unes noves tecnologies utilitzades moltes vegades sense control ni mesura. Avui pareix que la gent ha perdut la facultat de saber simplement assaborir els instants que ens regala la vida, sense aturar-se a mirar i valorar les coses senzilles que té davant els seus ulls cada dia. Vull pensar que per ventura és la visió massa pessimista d’una dona de la meva edat que té certa nostàlgia d’un temps encara proper, on la vida era més silenciosa i tranquil·la i on existien més relacions entre les persones, sense tanta televisió ni telèfons mòbils ni màquines i on la paraula era més important que la imatge. Enyor aquelles tertúlies amb els amics, per suposat més modestes que les del cafè Gijón de Madrid, on es reunia la “flor y nata” de la intel·lectualitat del moment. Però record també que la vida té dues cares i quan el meu pare, un home ple de saviesa, em deia que al seu temps hi havia més humanitat i germanor però també més necessitats i per això li agradaven més els temps actuals, per a ell molt més confortables. I de sobte m’ha vengut a la memòria la frase del gran escriptor Miguel Delibes que deia: ”La màquina ha encalentit l’estómac de l’home però ha refredat el seu cor.”

D’altra banda, em sembla que el pas d’aquestes illes d’una societat agrària tranquil·la i tradicional, marcada per la doctrina catòlica i la dictadura, a la d’un món turístic obert i liberal ha estat massa traumàtic sobretot a Mallorca que és el cas que jo conec. Una transició massa ràpida acompanyada d’un bum econòmic sense precedent. De cop i volta la gent es va sentir rica, poderosa i enlluernada. Però com en tot sempre es necessita un temps d’assimilació per fer qualsevulla digestió, un procés que no és va assolir a Mallorca. Aquest fet ha repercutit sobre el comportament, el caràcter i el tarannà de la vida dels illencs i segons el que em conten els meus amics apotecaris, a Mallorca, no s’havien consumit mai tants d’ansiolítics com ara. Crec que seria interessant reflexionar sobre aquest tema que sembla afectar de manera seriosa la salut de la població.

Hem de fer l’esforç d’aturar-nos a pensar que és tan fàcil conformar-se amb la sort de poder viure a aquestes illes, sense presses, on poder gaudir de paisatges magnífics plens de vida, d’aromes, de sabors, de musiques i poesies reconfortants com ara la del gran Miquel Costa i Llobera quan evoca la Cala de Formentor de Pollença que diu:

(…) Un aquí hi troba la llum més clara,

les colors vàries de lo més viu;

pura delícia de tot s’hi empara,

i sol o lluna mostrant la cara, tot hi somriu…

Oh de mos càntics inefable niu!

(…) És que en la calma de tals paratges

tan dolç és viure, veure i sentir,

i vora l’aigua de purs miratges,

al ritme eòlic d’aquestes platges

tan dolç dormir!

Mes jo tal sort jamai dec posseir.

(···)

Més que mai, avui necessitam retrobar el batec assossegat d’aquest petit territori per tornar a viure, veure i sentir com diu el poeta i ésser capaços de valorar i preservar, encara hi som a temps, aquest entorn privilegiat que tenim a l’abast.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.