Joan F López Casasnovas: “Somnio amb una Menorca més humanitzada” “Les revistes locals van obrir bretxa en els moments més difícils. Fan una feina de cohesió social fonamental: creen societat, creen poble”

Joan Francesc Lopez Casasnovas. Foto: Bep Al·lès©

En memòria de Joan Francesc López Casasnovas, reproduïm l’entrevista feta per Carles Marquès al Setmanari El Iris dia 17 de març de 2013.

Carles Marquès Casasnovas/2013 – Joan Francesc López Casasnovas (Ciutadella, 1952) és una de les veus intel·lectuals més respectades i venerades de l’esquerra. Professor de secundària des del 1977 a l’institut Josep Maria Quadrado de Ciutadella, aquest home polifacètic, filòleg, poeta, ex conseller i ex parlamentari, es defineix a si mateix com un llegidor de diaris que observa la realitat des de la barrera. Un privilegi que s’ha guanyat després de molts d’anys a les trinxeres de la política, primer com a conseller de Normalització Lingüística (1979-1983), i després com a conseller de Cultura i Educació (1983-1992) al Consell de Menorca, diputat al Parlament (primer per l’Agrupació d’Esquerra-PSM i després per l’Entesa de l’Esquerra de Menorca) i portaveu del Grup Parlamentari PSM-EEM, entre 1987 i 1991. Gran estudiós del cançoner popular menorquí i del folklore de l’illa, López Casasnovas és membre corresponent de la Secció Filològica de l’IES. El 2007, la Fundació Lluís Carulla va recompensar la seva tasca amb el Premi d’Actuació Cívica. López, que assegura que llegeix cada dia Le Monde, es presenta a l’entrevista amb l’exemplar del dia del diari francès d’entrega matutina que va ajudar a posar en marxa el general De Gaulle el 1944, mentre assaboreix tranquil·lament  una infusió –només es permet un màxim de tres cafès diaris- espera que el botó de “rec” es posi de color vermell-. La conversa amb Joan Francesc López sempre resulta agradable. I sempre profitosa.

PREGUNTA.- L’enseyança, per a vós, és una professió de fe?

RESPOSTA.- Ho heu definit molt bé. Una professió és una fe. A mi, m’agradaria molt ser un mestre. Ho dic i ho repetesc, tot i que la gent se n’espanta, una mica. Un mestre és el que crea deixebles, el que crea línies d’innovació. Un professor, en canvi, professa una assignatura, una feina…, i ho fa des d’una fe, certament. Hi has de creure, en allò que fas, perquè si no, malament rai. Però insistesc: avui en dia la paraula ‘professió’ ha perdut el seu origen etimològic i s’ha convertit en una feina anodina, regular –almenys per al que la pot tenir-, amb el perill de caure dins la rutina. I la rutina, és mortal de necessitat.

P.- També és present, però, a la vostra professió…

R.- Evidentment que sí. El desgast que les diverses generacions que ja he vist passar t’ocasionen fa que un vagi agafant call, per una banda, i per l’altra se n’adoni que no es pot mitificar mai cap tipus de professió. Un temps, tot i que es deia allò de ‘passar més fam que un mestre d’escola’, un mestre d’escola era com una petita autoritat local. Avui en dia, això ja ha passat. Per bé.

P.- És més difícil ensenyar avui que fa vint anys?

R.- Mostrar l’assignatura tal vegada és més difícil avui en dia. Ho dic per a mi, és una experiència personal. Jo venia molt preparat de la universitat amb la il·lusió d’explicar les matèries que havia prèviament après, de transmetre informació i coneixements. Aquesta és només una part, però, de l’ensenyança. Una altra part molt més important és transmet d’una manera indirecta. Em referesc a aquelles actituds que adoptes davant els alumnes, aquell toc d’autoritat que pots tenir o no tenir –malauradament, de vegades no el tenim, i malament ens va-… L’autoritat, no la dóna cridar més o donar un cop de taula –de vegades, l’has de donar-, no és això; l’autoritat és també tenir un criteri establert, no modificar-lo, i tenir una línia, que serà més o menys tradicionalista segons les tecnologies de la informació que hi hagi en cada moment. És clar que procuram adaptar-nos-hi, però si no feim, així i tot l’alumne, que és molt llest i que capta tots els gestos, reconeix més la coherència que no l’actitud més impositiva.

P.- Algun cop, us heu definit com un activista de somnis. Us queden molts somnis, per complir?

R.- Tenc més insomni, de vegades, que somnis [rialles]. Crec que no hem de perdre mai la capacitat de somniar. M’heu fet recordar una cosa que diu: “Que Déu et conservi els somnis i el do de somniar”. Sobretot, el do de somniar. Els somnis hi són, se’n van…, són sonmis, són evanescents. Però el do de somniar, no l’hem de perdre mai, perquè és la projecció cap al futur. Qui no té esperança, ja és mort.

P.- En teniu, de somnis personals, que us agradaria veure realitzats?

R.- Personalment, m’agradaria veure una Menorca més humanitzada. El meu sonmi era lligar la cultura amb la política –una política feta també de cultura, de llibertat d’expressió i no d’insult, de governança i no de governs de la greu manera –com hem vist, malauradament, d’ençà bastants d’anys, en uns pobles més que en uns altres, no hem faceu dir quins-… El meu somni, en definitiva, és tenir una societat una mica més cohesionada, on sigui possible la creativitat, la solidaritat humana…. Tot açò, és molt bo de dir, és clar. El meu somni és viure bé, però no jo tot sol, perquè si jo estic bé i el del meu costat no hi està, tindrem un infern. El que hem de desitjar és que el benestar sigui general.

Joan F López. Foto: Bep Al·lès©

P.- Quin regust –bo i amarg- us ha deixat la política?

R.- De bo, moltes coses. La política és l’art de saber dialogar, de saber arribar a acords, a compromisos, tant si estàs al govern com si estás a l’oposició. He estat bastants d’anys en el govern del Consell insular, però a l’oposició en el Parlament i en el Govern de les Illes. En qualsevol cas, he tingut experiències molt gratificants. Encara que el conseller d’Ordenació del Territori, per posar un exemple, me negui que en els pisos del Polígon de Llevant de Palma –que eren pisos de protecció oficial- hi hagi una situació de decrepitud gravíssima que necessita una intervenció urgent de l’Administració, jo li ho he dit, he anat a una assemblea de vesins, he visitat les cases i he vist com vivien… Aleshores, puc dir: ‘Això, senyor conseller, vostè ho sap tant com jo’. Al cap de tres mesos, el Govern va començar a actuar a la zona. Això em dóna molta satisfacció. I no ho he fet jo: ho ha fet ell.

P.- Sí, però vós heu ajudat a què es faci…

R.- Almenys, he intentat que anés endavant. La Llei de Normalització Lingüística, la vam fer amb un nivell de consens i de diàleg increïble per aquella època. I em sap greu, em dol, que es qüestionin ara unes bases que jo creia que eren bastant sòlides.

Joan F. López. Foto: Bep Al·lès@

P.- Tenia previst fer-vos la pregunta. Fa un mes, el candidat del PP a la presidència del Govern, José Ramón Bauzà, va causar un enrenou en assegurar a Ona Mallorca que si guanyava les eleccions i li tocava governar la propera legislatura derogaria “sense cap mena de dubte” la Llei de Normalització Lingüística. Només unes hores després rectificava, però, les seves declaracions, en assegurar que es referia només al Decret de Mínims. No devia tenir el seu dia, Bauzà…

R.- Trob que el seu discurs va ser molt improvitzat, i que es va deixar endur per l’onada de populisme que vivim, malauradament, en aquest temps. Me consta que dins del seu propi partit hi va haver gent que no estava en absolut d’acord amb aquests plantejaments. Entre altres coses, perquè la qüestió de la llengua no ha de ser polititzada fins al punt de convertir-la en bandera d’enganx d’una campanya electoral. Evidentment, en un moment determinat açò dóna rèdits, perquè suscita fílies i fòbies, però a la llarga açò ho pagam tots, i ell mateix ho pagarà, això. És un boomerang que es torna contra ell. És tan absurd, això que ha dit, que li podries dir: ‘Escolti’m, i a Toledo, “en toledano”, oi que sí?”. A més, es va fer un bon embolic amb el tassó i el got. Fixau-vos que en Cañellas no ho haguere dit mai, açò. Que després no executessin la Llei en la mesura que ho haguessin pogut fer, això ja entra dins la dialèctica del govern i l’oposició. És clar que les bases es poden tocar sempre, perquè les lleis es fan i es desfan segons les majories, però una societat sòlida procura que els elements identitaris i que donen vertebració a la societat no siguin objecte d’atacs ‘nuclears’, com el ‘bombardeig’ que hem viscut

P.- Inevitablement, a Catalunya la llengua ha esdevingut motiu de confrontació. La recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut impedeix que s’imposi el català com a llengua preferent. El TC diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular, tot i que el català “pot ser el centre de gravetat del bilingüisme”.

R.- Tot el procés va ser una mica penós, des del meu punt de vista. El vaig seguir amb molt d’interès durant anys, i quan semblava que les coses havien arribat a un punt prou fet, amb un 89% de vots afirmatius al Parlament de Catalunya, resulta que de la nit al dia el senyor Mas es desplaça a Madrid i pacta amb Zapatero puntejant al tripartit i al PSC. Llavores, tot açò crea un desgavell extraordinari. En aquest primer pacte ja hi va haver unes renúncies fonamentals. A continuació, ve el pas en el Congrés dels Diputats: una altra rebaixa. I aquesta rebaixa ja és molt més greu perquè es desplaça el terme ‘nació’ cap al preàmbul, amb la qual cosa no té cap eficàcia jurídica; el principi d’ordinalitat, que era el fonamental per a les finances, se’n va en orris, i no ha acabat aquí, encara. Perquè una volta surt allò que surt, que ja és un autèntic bodrio, després ve tot això del Tribunal Constitucional, que fa una sentència interpretativa. Que és més greu, encara, que si hagués fet una sentència de dir: ‘Açò sí, açò no’. Perquè amb la interpretació polititza l’Estatut. Deixa obert l’Estatut a les interpretacions que pugui fer, segons la conjuntura, cada Tribunal Constitucional.

P.- Vós també creieu, amb Montilla, que el TC va fer “un mal servei a Catalunya, a Espanya i a la Constitució de 1978”?

R.- Hi estic relativament d’acord, perquè també hem de ser conscients que la Constitució espanyola no permet treure el peu del llençol en determinades coses, i semblava que l’Estatut volia anar més enllà. En aquest sentit, els juristes més importants que jo he pogut seguir han dit sempre que si volien un encaix diferent de Catalunya i Euskadi dins Espanya, havien de tocar la Constitució. Especialment en el cas de Catalunya, perquè Navarra i el País Basc tenen aquestes disposicions addicionals dins la Constitució que els permeten obrir vies. A més, són reconegudes com a comunitats històriques i tenen el sistema de concert econòmic. Per cert, Convergència i Unió, en el seu moment, va considerar que no era interessant. Contra el criteri d’en Trías Fargas, una de les persones lúcides –es va morir molt prest- que convindria reivindicar i estudiar.

P.- Existeix el que en podem dir una identitat balear, o és només una entelèquia?

R.- Tenc un article que acab d’enviar a la revista Lluc sobre aquest tema. És una entelèquia, el concepte d’identitat balear. La pertinença de ser insulars és l’illa. Aquest és un sentit de pertinença històric i indiscutible, a més a més. Basta viatjar a cada illa per donar-se’n compte. Ara, jurídicament estem obligats a funcionar de manera conjunta perquè tot el paraigua jurídic ens hi obliga; per tant, el més intel·ligent és jugar aquest joc, però jugar-lo amb intel·ligència i amb força. Per exemple, ha costat Déu i ajuda –és una altra de les coses de les quals me sent satisfet- la reivindicació que vam fer anys i anys de la capacitat reglamentària per als consells insulars. La capacitat normativa reglamentària és allò de dir el que deia Romanones: ‘Vostès facin les lleis, que jo faré els reglaments’. En aquest sentit, la competència legislativa és del Parlament, però ja en l’Estatut de 1983 les normatives podien ser dels consells, i no ho eren. No hi havia manera que obrissin aquesta via. Finalment, es va reconèixer i es va incorporar aquesta possibilitat a la Llei de Consells Insulars de finals del segle passat. Per tant, ja és operativa. Però, què ha passat? Quantes vegades hem fet normativa?, quantes vegades hem exercit aquesta possibilitat que tenim? Potser l’únic cas ha estat el del Pla Territorial Insular.

Joan F López Casasnovas. Foto: Bep Al·lès©

P.- Per què creis que no se’n fa més ús?

R.- Tal vegada perquè no hi ha prou consciència d’aquestes possibilitats. No ho vull dir d’aquesta manera, perquè crec que els polítics tenen en cada moment l’obligació d’estar formats.
P.- Ja tornem a estar una altra vegada amb el tema de l’Himne Nacional…

R.- Cada cosa en el seu temps, i al maig…cireres, que és el que diu la cultura popular. L’Himne Nacional se sona les ocasions que la llei diu. La bandera espanyola es posa en els llocs i en els edificis que la llei diu. I aquestes lleis, a mi m’agradaran o no, però la llei és la llei, és un princi de Dret. Ara, no volguem anar més enllà. Pots tenir un moment d’eufòria nacionalista i agafar la bandera espanyola perquè Espanya ha guanyat el Mundial i sortir al carrer. Però açò és un moment d’eufòria. Però alerta, perquè els símbols nacionals i els símbols estatals –els símbols, en definitiva- són coses molt serioses, i no s’han de mal emprar. I per a mi seria tant mal emprat col·locar l’Himne d’en Riego el dia que en Nadal va guanyar no sé quin torneig de tennis, que posar l’Himne Nacional espanyol en un acte que és una celebració històrica conmemorativa d’uns fets en un moment històric en què Espanya ni tan sols existia, perquè Espanya comença…

P.-…amb un matrimoni, el 1492.

R.- El 1492 comença una dinastia, però la nació espanyola es va forjant en el segle XIX a partir de les Corts de Càdis.

P.- L’aliança del Bloc per Mallorca, que formen PSM, IU, Els Verds i Esquerra, ha saltat per l’aire aquesta setmana, una fragmentació que, evidentment, beneficia el PP. Davant aquest panorama, creis que el centre-esquerra de les Illes serà capaç de reagrupar-se de cara a les autonòmiques?

R.- Des d’un punt de vista de la continuïtat del Govern de Progrés de les Illes Balears és, com a mínim problemàtic. També val a dir que aquest mal, aquest virus, és consubstancial a l’esquerra. Jo mateix l’he viscut i va ser una de les causes per les quals me’n vaig anar de la política.

P.- Prest farà vint anys, d’això [la ruptura de l’Entesa]…

R.- Sí, sí. És curiós perquè una volta s’ha romput Esquerra Unida, immediatament s’està fent una formació nova…

P.- Iniciativa-Verds, fruit de la fusió d’Els Verds de Mallorca i Iniciativa d’Esquerres…

R.- Aquests partits tenen tota la legitimitat de fer-se i de desfer-se. Tot això és política, i llibertat d’expressió. Però una altra cosa són les estratègies electorals. I aquí, crec que el Partit Popular ens ha donat moltes lliçons. Malgrat les bregues internes que ha tingut sempre, en determinats moments ha sabut tancar files. Tal vegada perquè el seu model és més jeràrquic, més leninista [ho diré així], però, en definitiva, saben què es juguen en cada comesa electoral. I, ens agradi o no, la democràcia passa també per aquests quatre anys. No és això, només, però també és això. Probablement, aquestes pèrdues seran sensibles. Més encara quan ens juguem un govern o un altre en funció d’un diputat. De tota manera, encara em sembla més preocupant el que ha passat a Eivissa que no el que ha passat a Mallorca, perquè pens que, a Mallorca, d’aquí a les eleccions encara se’n poden refer; tot insistint en què una cosa són els plantejaments ideològics i d’autonomia de partit, perquè darrere açò hi havia també la qüestió de si Esquerra Unida és un partit centralista espanyol. No entr en aquestes qüestions, però me sembla que hem d’anar més vius, quant a l’estratègia electoral.

Joan Francesc López Casasnovas. Foto: Bep Al·lès©

P.- El nou govern d’esquerres de Ciutadella ha rebut crítiques generalitzades gairebé de tots els sectors. Us ha sorprès la manera com s’ha duit la gestió?

R.- La resposta més fàcil per a mi seria dir: ‘Venim d’un temps de caos i hem passat a un inici d’ordre dins la tempesta’. La tempesta no ha acabat, entre d’altres coses perquè les finances municipals estaven molt malament i s’hi ha fet una feina. De tota manera, pens que s’han fet moltes feines positives. Però no s’han sabut comunicar en absolut. I la imatge que han donat és una imatge d’improvització, una imatge tímida… Què ha fallat, des del meu punt de vista? Doncs un concepte que s’ha posat molt de moda: la governança. Els governs han de comptar amb uns staffs de suport tècnic i de compromís cívic, i tot això no hi és. Hi ha uns partits que en tenen manco que altres. Hi ha partits a Ciutadella –i no em faceu dir quins-, tant a la dreta com a l’esquerra, que tenen un vigor de partit més intens, que se nota que tenen idees i projectes, i d’altres que tot i tenir projectes, són, en realitat, macroprojectes sense soldats per exercir la batalla. Me sembla que la debilitat congènita d’alguns partits ha fet que no tinguessin en aquest any i mig –en què no podien fer miracles- una coherència i una força, una governança, que és ben necessària.

P.- La inexperiència, també es paga cara?

R.- Els coves es fan amb els vímets que es tenen. I no pots fer un cove molt sòlid si els vímets són febles, i cadascú que es passi la mà pels pits i que s’analitzi.

P.- Què creis que pot passar a Ciutadella i a Maó després de les eleccions del proper mes de maig?

R.- La visió més conservadora: que a Ciutadella torni a guanyar el PP i que a Maó guanyi el PSOE. Açò,  em preocuparia molt, perquè indicaria que la societat ciutadellenca i maonesa no analitza massa les coses. No vull dir amb això que desitgi que canviïn els govern així per les bones, Déu nos en guard. Jo som d’esquerres i voldria que a Maó guanyés l’esquerra. Però també voldria que la gent fos crítica. Amb Vicent Tur, amb Pilar Carbonero i amb la gestió anterior. I que fos capaç d’analitzar si les propostes –si és que n’hi ha, aquest és un altre tema- electorals dels partits que es presenten suposen sòlides garanties de canvi.

P.- El canvi de govern del PSOE, a Madrid, ha donat aire a Zapatero. Tot i així, són majoria les veus que pronostiquen una sotragada dels socialistes a les eleccions generals de 2012. Vós, què en penseu?

R.- Jo no la veig tan grossa. Veig un PSOE que es desinfla, evidentment, perquè el desgast hi és, però a darrera hora les enquestes sempre es solen equivocar amb els partits grossos, on hi ha les graners de vots. Hi ha una Espanya profunda que vota sempre allò que la seva ‘religió’ política li diu. I quan la política esdevé una religió, el vot no canvia. Tot plegat, això indica una baixa cultura política.

P.-La situació que viu IB3 és dramàtica. La cadena pública deu, segons diferents informacions, 9 milions d’euros a la productora SBT, que tramita un expedient de regulació de l’ocupació (ERO) que, a Menorca, amenaça de deixar al carrer 27 treballadors. On és el pecat original?

R.- Jo trob que el muntatge que va fer el senyor Jaume Matas en el seu moment era absolutament faraònic. Pensava que guanyaria les eleccions en aquell moment a través d’aquesta joguina, que ell havia creat. Crec que aquests projectes comunicatius públics tenen una funció a fer, entre elles aquesta cohesió balear, que no existeix de cap manera, però s’han de dimensionar les possibilitats reals que tenim. Si no, estem creant una il·lusió per avui, que pot acabar convertint-se en un malson.

P.- Hi veis alguna solució?

R.- No hi veig adob. No veig que s’hagin près mesures molt dràstiques per solucionar el problema.

P.- Alguns setmanaris locals, com ara El Iris, han vist com des d’algunes administracions, els treien les ajudes que havien rebut tradicionalment per utilitzar com a vehicle d’expressió la llengua catalana. És just que els setmanaris locals en català, que són els únics ara mateix que fan una feina decidida per mantenir la presència de la nostra llengua en els mitjans de comunicació de l’illa, rebin aquest tractament?

R.-Les revistes locals van ser les que van obrir bretxa en els moments més difícils, i açò se’ls-hi ha de reconèixer. Encara que siguin deficitàries, aquestes revistes locals no seran mai un pou sense fons com ho és IB3. Aquestes entitats duen a terme una funció de cohesió social fonamental: creen societat, creen poble. Per tant, no em sembla malament que rebin ajuts.

P.- El breu regnat de l’optimisme d’Obama als Estats Units sembla haver arribat a la seva fi després del daltabaix que han patit els demòcrates a les darreres eleccions. En què s’ha equivocat el president nord-americà?

R.- No som més que un llegidor de diaris. En qualsevol cas, allò que he pogut entendre d’aquesta situació és que no és insòlita. Aquesta mateixa davallada brutal, la va patir Reagan, la va patir Clinton, i una mica també Bush, tot i que no tant. Aquestes davallades formen part dels cicles dels polítics. Què ha passat, aquí? He vist un Obama molt tímid a l’hora de emprendre mesures quan les podia emprendre.

P.- Per exemple, la reforma sanitària.

R.- Exacta. Ara, no la podrà fer. El mateix ha passat amb la reforma educativa, que és tan important o més que la sanitària, perquè de l’educació depèn crear la societat competitiva del futur. Aquestes reformes, les havia d’haver fet immediatament. Però com que no les ha fet, ara no hi és a temps. La mateixa gent que li deia que era un comunista perquè proposava unes petites mesures de sanitat pública, li haguere dit ben igual. Per tant, que ho hagués fet quan era hora.

P.- La moda del Tea Party, el moviment ultra del Partit Republicà, arribarà al nostre país? Aquí hi ha també tea parties?

R.- Sí, que hi són aquests tea parties. La moda del Tea Party s’esten immediatament com una taca d’oli.

P.- Qui és el Tea Party espanyol?, i el balear?

R.- El Tea Party balear té noms i llinatges: els Delgados i companyia. A Espanya, també hi ha un Tea Party. Hi ha un Rajoy absolutament dubitatiu entre el Partit popular d’una dreta diguem-ne culta i sòlida i una dreta més eixelebrada, que estaria formada pels que s’emboliquen amb la bandera, per entendre’ns; els que utilitzen el nacionalisme espanyol sigui o no sigui simbòlic i exportable i que fan, per tant, un mal ús dels signes. Bé, d’aquests també n’hi ha. No sé si Cospedal ho és, o ho són els que ara no surten i sortiran d’aquí a no res, si el PP guanya les eleccions.

P.- Hi ha un cert anticlericalisme en el gabinet de Zapatero?

R.- L’anticlericalisme, pens que es fomenta amb aquestes situacions ambigües que es viuen ara. Si hi hagués una normativa ben clara de laïcitat estatal com hi ha a França des del 1905, és possible que a Espanya els que són catòlics ho fossin amb molta més decisió i els que no ho són, tinguessin un respecte molt més seriós cap a la fe catòlica. En aquest sentit, crec que seria important aprofitar la visita de Benet XVI per rellegir la nostra història i veure fins a quin punt aquell crit d’“España ha dejado de ser católica”, atribuït a Azaña, se’l va descontextualitzar. Aquests dies he llegit el discurs que Azaña va fer dia 13 de desembre de 1931 a les Corts. Aquesta frase està contextualitzada, i la sitúa en el segle XVI, quan Espanya era catòlica. Déu nos en guard, si Espanya fos catòlica com ho era en el segle XVI! O és que volem la Inquisició, una altra vegada? No. Volem que la religió, que és un fet natural, humà, tengui els seus solcs naturals, que no passen necessàriament per un Concordat o per les subvencions estatals.

P.- Sou ateu?

R.- No, no som ateu. Tenc creences. Tenc idees de transcendència, però aquesta transcendència no passa necessàriament per un cel o un infern. Crec més en la continuïtat de l’ésser humà. Ara bé, que tot açò tengui després una benedicció amb una creu o una mitja lluna, no ho sé.

P.-En una conversa amb el filòsof Júrgen Habermas, el teòleg Joseph Ratzinger afirmava el 2004 que així com hi ha patologies de la religió altament perilloses, també hi ha patologies de la raó, i propugnava la necessitat d’una major correlació entre raó i fe. Aquest diàleg entre fe cristiana i racionalitat occidental sembla algunes vegades molt llunyà…

R.- Venim d’unes pluges que han causat aquests fangs. Vaig viure de fillet l’alegria que tenien alguns mestres meus capellans –vaig estudiar amb els Salesians- de veure el procés de diàleg amb els laics que va encetar el Concili Vaticà II. He llegit amb un interès apassionat la correspondència entre l’arquebisbe de Milà, Carlo Maria Martini, i Umberto Eco. Aquest diàleg és el que not a faltar. Fins i tot m’he llegit [perquè vegeu] el llibre que ha escrit Benet XVI sobre Jesús. Tenc la meva pròpia opinió sobre aquesta obra, però almenys he volgut saber el que deia. Perquè si no hi ha un esforç d’aproximació sembla que estem creant trinxeres. En aquest sentit, l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, acaba de dir que hauríem d’intentar recuperar l’esperit de la transició. A mi me motivava moltíssim, sense ser un creient practicant o catòlic convençut, llegir “Por qué no soy cristiano”, de Bertrand Russell, i “Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia”, d’Alfonso Carlos Comín. Aquests plantejaments d’una Església compromesa amb la societat, dins el PSUC n’hi havia molts. I per què no hi poden ser? Hi ha visió marxista del materialisme històric que pot entrar en conflicte amb una fe trascendent. D’acord, però hi ha tant de camí per fer, tanta necessitat de crear justícia en el món i d’alliberació dels pobles oprimits… Per què no ho podem fer junts? Me sembla que hi falta muscle, en aquest moment.

P.- Després de la caiguda del ‘teló d’hacer’, el debat intel·lectual s’estancà el 1993 en les idees sobre el fi de la Història (Fukuyama). Tot just per aquelles mateixes dates, sorgia una nova teoria: ‘El Xoc de Civilitzacions’, que reemplaçava els vells conflictes (capitalisme-comunisme) per uns altres de nous. Accepteu aquesta visió del xoc cultural en el mapa de la post-Guerra freda?

R.- Me fa por que tot açò siguins construccions ideològiques més fantasioses que reals. En aquest sentit, al poder dominant sempre li ha interessat crear enemics. Un cop acabat l’enemic oriental –marxista, maoista…, l’Est, en definitiva-, n’hem creat un altre, sense voler dir que l’atemptat de les Torres Bessones hagi estat un atemptat urdit per ells. Però és evident que s’ha aprofitat d’una manera palesa. Això no ho dic jo, basta veure les memòries d’en Bush que estan sortint aquests dies. Llegiu-les i veureu la mentida immensa que això suposava. Fins i tot ara, s’està treient molta rendibilitat d’aquesta situació. Els països del Proper Orient –el Iemen, els Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, Kuwait- han signat aquests dies un acord per valor de 129.000 milions de dòlars en armament. Tot això, fins a quin punt respon a necessitats reals? Us imagineu què podríem fer amb 129.000 milions de dòlars?

P.- Us considereu un pacifista? La pau és, per a vós, un ideal moral, com deia Norberto Bobbio?

R.-El pacifisme és un valor, i com a tal, ser paficista no vol dir que no entenguis que hi ha violència al món. No anem de bondat, pel món. No. Em consider pacifista en el sentit resistencial que ho feia Gandhi. Aquesta és una actitud heroica, que jo no seria capaç d’adoptar.

P.- El capitalisme sembla haver-se assentat com a model d’organització econòmica hegemònic en gairebé tot el món. Quin rumb creis que agafaran en el vessant social i en el polític les societats capitalistas, velles i noves, al segle XXI?

R.- Jo negaré la primera. Neg la premisa: el capitalisme està en una fase terminal.

P.- Si més no el clàssic…

R.- Sí, el clàssic. El món no té encara cap solució respecte al problema, per exemple, dels residus nuclears. O s’atura la producció o els residus nuclears tenen una durada més llarga que tota la història de l’espècie humana. Llavores, si anem per aquí, la bimbolla financera, el crack de 1929, amb tot el que va suposar de la Segona Guerra Mundial, es repeteix cíclicament, i ara l’hem tornat a tenir. Com és possible que els que han causat aquest desastre ara tornin a recuperar, gràcies a la injecció de doblers públic, la seva salut per tornar a fer el mateix que feien abans? Això té una lectura a nivell mundial, com la té a nivell espanyol. Aquí ens hem de demanar si el Partit Popular farà crèixer encara més o no la bimbolla financera. Crec que el repte és donar alternatives que no passin per allà mateix. Vist açò, el gran fracàs és que el model capitalista no aguanta. Tenim l’exemple del canvi climàtic i de desastres de tot tipus. Aquell dilema de Marx de “socialisme o barbàrie”, avui no el diríem així, perquè, en qualsevol cas, el socialisme del segle XXI no és el socialisme de Stalin ni el de Mao. En qualsevol cas, pens que hi ha d’haver uns canvis en la governació del món que permetin una equitat –no dic una igualtat- que ens permeti a tots compartir unes bases comunes de desenvolupament que no marginin a dues terceres parts del món en profit d’una, que és la nostra. Aquest egoïsme no es pot mantener si no anem a una catàstrofe, que és la barbàrie. En aquest sentir, el dilema de Marx del segle XIX es podria reformular d’una altra manera al segle XXI.

P.- Vós sou un gran estudiós del folklore i la cultura popular. Per què us interessa tant?

R.- Dins el folklore, hi trobarem la font de saviesa popular més extraordinària i les barbaritats més grosses. Hi ha una dita castellana que diu: “La mujer y la sartén, en la cocina están bien”. Però, a la vegada, al costat d’açò, trobes una dita tan profunda com aquesta: “Diuen que sa pena mata, i jo no ho dic aixuixí, que si sa pena matara, ja m’hauria mort a mi”. I dius, òstres! Però després, te n’adones que el cançoner castellà, recollit per l’avi d’Antonio Machado, compté una dita que diu: “Dicen que la pena mata, y yo digo que no, que no, que si la pena matara, ya me hubiera muerto yo”. És el mateix. Però seguim. De casualitat, vaig llegir una novel·la de Milan Kundera, “La broma”, on s’explica que un obrer, quan es troba ajegut tranquil·lament, després de dinar, es posa a cantar una cançó amb una guitarra. I sabeu quina cançó canta?: “Si tú te fas la lluna, la lluna del cel gran, jo em faré el núvol i te vindré a tapar”. Heus-la aquí: la cançó de les transformacions, que aquí, a Menorca, la tenim com a ben menorquina i ben nostra. Valors, doncs, del folklore: la saviesa depositada d’una llengua i d’una cultura, però també la universalitat. Açò, me sembla extraordinari.

P.- Ja no signeu els vostres poemes com a Pere Xerxa. Què se n’ha fet, del vostre alter ego?, heu deixat l’esquizofrènia dins el calaix?

R.- L’esquizofrènia era política, en qualsevol cas. De tota manera, el meu amic Pere Xerxa no desapareixerà mai.

P.- El recordeu amb una certa nostàlgia, idò…

R.- Sí.

P.- Què us diuien, amb poques paraules, els següents noms: Ausiàs March.

R.- La lírica renaixentista expressada en llengua catalana i donada a conèixer a les altres cultures hispàniques.

P.- Carles Riba.

R.- El poeta que crea la llengua moderna per a la lírica i, essencialment, per a la traducció.

P.- Josep Pla.

R.- El mateix, en prosa.

P.- Francesc de Borja Moll.

R.- El mestre.

P.- Pompeu Fabra.

R.- A Pompeu Fabra, li deien el mestre. Pompeu Fabra és el seny ordenador de la llengua. Sense aquest seny, la llengua catalana seria un poti-poti que no tindria accés a la cultura. Gràcies a ell, la tenim.

P.- García Lorca.

R.- Una víctima de la intolerància i un poeta [us ho diré en castellà]  “como la copa de un pino”.

P.- I, per acabar, Joan Francesc López Casasnovas.

R.- Un ciutadellenc d’aquests a qui li agrada caminar i veure com es pon el sol o com ve la tardor, la primavera d’hivern després d’haver passat l’estiu.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca