moulallengua

El ball de les orenetes Per Poncio Mascaró Forcada

Quan començo un article una mica crític amb l’independentisme català sempre començo demanant disculpes, suposo que per deformació d’alguna cosa, però  el cert que les amigues i amics independentistes a vegades no s’ho prenen del tot bé. I això no els afavoreix amb relació a convertir-se en un moviment molt majoritari dins la societat catalana.

Potser seria convenient que es pensés per quins motius després de més de 300 anys, des del 1714, Catalunya no és independent. És a dir, després d’una monarquia absolutista, una altra de constitucional i parlamentaria, una dictadura curta als anys 20 del segle passat i una de llarga a partir dels anys 30 i dues repúbliques a Espanya, encara no hi ha independència. Seria bo pensar que no és possible que en tres segles sempre ha estat a causa dels governs centrals. Perquè aquest pensament, precisament, els resta competitivitat. És a dir, si la culpa es de l’altre vol dir que un ho fa sempre bé i treballa el màxim. Però tres segles són molts anys.

Potser pot influir que els dirigents, i cal també recordar, com ho he fet altres vegades, que mai em refereixo a dirigents de l’administració local, per a la qual i per raons obvies tinc una gran estima, havent assessorat governs de totes les tendències i a més amb molt de gust. Potser, deia , que en general s’honorava a dirigents perdedors. No és vol dir que s’hagin de deixar de banda aquestes persones ni molt menys, han de tenir un reconeixement fins i tot especial.

I posarem a partir d’ ara exemples d’aquestes pèrdues i que a més a Catalunya se’n parla poc o gens. El 21 de setembre del 2017,és a dir nou dies abans del referèndum, s’autodisolvia oficialment la Sindicatura Electoral, com a conseqüència de les multes que imposava el Tribunal Constitucional. Per cert una de les components de la Sindicatura Electoral i a més de les comarques de Tarragona va recórrer davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg que li va desestimar la seva demanda el 4 d’octubre de 2018 rebutjant una per una totes les seves al·legacions, inclosa la de persecució política. Aquesta Sindicatura havia de vetllar per tota la logística del referèndum i sobretot i, el que és més important, havia de fer l’escrutini general. És a dir,  que els dirigents independentistes durant 9 dies no s’atreviren, se suposa, a desconvocar el referèndum i per tant enviaren el seus seguidors a votar el 1.O sense cap autoritat independent que pogués contar els seus vots, vulnerant de forma clara la seva pròpia llei del Parlament de Catalunya 19/2017 del 6 de setembre del referèndum d’autodeterminació. Es probable que  part dels votants que feien cua desconeguessin aquesta situació essencial. 

No es vol defugir l’existència de les molt lamentables i no desitjades posteriors càrregues policials. Com tampoc s’ha de defugir de les dues resolucions del Tribunal Europeu dels Drets Humans del 25 de Maig del 2021 declarant inadmissibles els dos recursos interposats per dos ferits lleus per la intervenció de les forces de seguretat de l’Estat el dia del referèndum amb motiu de les càrregues policials, dient que no veuen indicis de vulneració dels drets fonamentals de la Convenció Europea de Drets Humans.  

Les presumptes relacions amb personatges russos per part de l’entorn del President de la Generalitat en aquells moments tampoc ajuden, tal com explicava “ The New York  Time “ el passat 3 de setembre i declarat posteriorment en seu judicial per algun actor del procés. I on el líder del partit independentista majoritari en el Congrés de Diputats va dir textualment : “Señoritos que paseaban por Europa con la gente equivocada porque así durante un rato se creían James Bond “. Com tampoc la declaració en seu judicial de la sol·licitud d’un préstec a la Xina, si bé en aquest cas sense resposta perquè el Govern xinés no està per independències i sinó que ho preguntin als soferts ciutadans i ciutadanes del Tibet o Hong Kong.

La confusió creada per la contínua identificació dels líders independentistes amb tot Cataluña no ajuda tampoc a la creació d’una gran majoria social, perquè provoca el rebuig dels no independentistes. És a dir, els seus èxits judicials  especialment a Europa i també fracassos i cal recordar el d’ara mateix del 14 de juliol en relació a l’informe de l’Advocat General de la UE favorable a la justícia espanyola respecte a les euroordres i  que afectarien a Bèlgica i tenint en compte que en tres de cada quatre casos el TJUE dicta sentència en el mateix sentit , consideren que són èxits o fracassos de tot Catalunya, com el senyor Pujol al principi de la seva presidència a la Generalitat i que  d’altra banda i a la seva darrera entrevista de fa pocs dies deia una frase, per cert per emmarcar, que l’error del independentisme va ser :” no pensar que Espanya és un país important “. 

L’actual Presidenta del Parlament de Catalunya, que malgrat  estar a un pas d’un judici penal per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per una presumpta actuació en 18 contractes menors, que no són pocs, quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes, diu que no farà cap pas al costat i precisament per dignitat del Parlament. Val a dir que la Intervenció de la pròpia Generalitat el 2014, o sigui sota la Presidència de la Generalitat del seu propi partit ja li va demanar que no fes tants contractes menors. Sembla que ni la majoria de l’independentisme hi  està d’acord amb aquesta postura , ni tant sols una antecessora seva.

En una enquesta d’opinió realitzada el passat més de maig entre els dies 9 i 12 per a La Vanguardia, el 72 % dels enquestats opina que la independència no ha de ser una prioritat per a la Generalitat. I en el cas d’un referèndum legal i acordat, per tant no unilateral,  d’independència, un 51 % estaria a favor de la permanència a Espanya i un 39% a favor de la independència . I sorprèn que sis de cada deu ciutadans de menys de 35 anys votaria per la permanència a Espanya. 

I per acabar, una recomanació final, si me la permeten, amigues i amics independentistes. L’altre dia a l’Ermita de la Salut de Tarragona, que era un dia per cert de núvols i fins i tot de núvols negres i amb un cert caire de tempesta vaig assistir, de forma casual, al vol d’unes orenetes que passaven i tornaven a passar amb uns moviment tant àgils com difícils. Va molt bé per reflexionar. Potser ha arribat l’hora de reflexionar i de posar en marxa el ball de les orenetes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca