Dòmino Per Joan Pons i Pons

 

A prop de ca nostra un grup d’homes -perquè sempre són homes- juguen cada dia a dòmino a la terrassa del bar paquistanès. Són catalans, de Barcelona, del barri o vinguts de zones properes, i juguen amb aquella concentració i seriositat infantil de les persones que no han perdut el sentit lúdic de la vida a pesar que han envellit i aquest envelliment es nota sobretot en la seva mirada i en les mans que mouen les fitxes. Anoten els punts en una llibreta de tapes blaves d’espiral després de cada partida i les jugades són comentades un cop acabades pels curiosos habituals que se’ls miren a peu dret o asseguts a les taules veïnes mentre beuen una cervesa, un refresc, una copa o un cafè. Hi són sempre. Matí i capvespre. A l’hivern i ara, a l’estiu, quan fa una calor que fa grinyolar els cans. A vegades fumen cigars havans. Hi he vist jugant, assegut a la taula, l’antic representant de jugadors i candidat fallit a la presidència del Barça Josep Maria Minguella. Per tant, els jugadors de carrer de dòmino del carrer Girona cantonada amb Rosselló deuen tenir la mateixa edat que l’antic representant del Pilota d’Or Hristo Stoítxkov -uns vuitanta anys- encara que n’hi ha de més joves. El dòmino és un joc fascinant que, sense arribar a la complexitat creativa dels escacs, ja que hi intervé l’atzar a través de les fitxes repartides, exigeix del càlcul i de la concentració mental. A més a més, a diferència d’altres jocs de taula, té una música pròpia i original consistent en el xoc de les fitxes de plàstic dur -en l’antiguitat devien ser de materials orgànics o minerals encara més durs com ara el marfil- contra el tapet verd de damunt la taula que n’amorteix el so. No criden. Comenten la jugada, apunten els punts, tornen a remenar les fitxes, fan un glop de cafè o una manxada a la cigarreta o al cigar havà i continuen jugant. La seva immobilitat i concentració contrasta amb els patinets elèctrics, les velos, les motos, els vianants i els cotxes que pugen apressats carrer Girona amunt. Semblen éssers d’una altra època, d’una altra civilització. Però, com he dit, són barcelonins, catalans; la majoria d’aquesta dreta de l’Eixample que va ser descrita, criticada i glosada durant molts d’anys per Joan de Sagarra, que viu al veí Passeig de Sant Joan, a la zona de dalt, al diari per excel·lència de la ciutat: La Vanguardia.

A uns deu metres més amunt, cap a les muntanyes, cap al barri de Gràcia hi ha el cinema Girona. És un cinema gens convencional. El duu una família de pocs membres que es reparteixen les tasques d’intendència com fan els tripulants dels ferris que van a Menorca: taquilla, venda de refrescos i crispetes, porters que comproven les entrades, neteja i projecció de la pel·lícula. A més de pel·lícules gens comercials -ara projecten Alcarràs– fan festivals, connexions amb teatres d’òpera i, en horari matinal, sessions infantils.

Deu metres més amunt, o no tant, hi ha la llibreria Obaga. És una delícia. Els llibreters són encantadors i, a més de tenir un fons bibliogràfic important, pots demanar qualsevol llibre que te’l duen en un període de temps raonable. També fan exposicions de fotografia, clubs de lectura i presentacions multitudinàries.

El bar restaurant paquistanès on hi ha a la terrassa els jugadors de dòmino és un doble cinc. Els Cinemes Girona són la fitxa amb el cinc i el sis. La llibreria Obaga és el doble sis. El que m’agrada del joc del dòmino és aquesta camí encadenat que va traçant a través dels nombres en forma de puntets negres damunt blanc. És com la vida. Crees relacions, prens decisions, comets equivocacions on intervé l’atzar i que constitueixen la teva trajectòria vital en la seva totalitat. Gires a la dreta en tost de fer-ho a l’esquerre i t’atropella un cotxe o coneixes la persona de la teva vida. Dubtes entre posar la fitxa doble blanc o doble tres i guanyes o perds la partida de dòmino. La diferència, i és el més gratificant, és que pots perdre una partida, barrejar de nou les fitxes i començar-ne un altre. En canvi, a la vida real, no.

DÒMINO. Joc en què es col·loquen en ordre numèric vint-i-vuit fitxes rectangulars dividides en dos quadrats iguals, a cadascun dels quals hi ha marcat amb punts un nombre (de l’un fins al sis) o cap nombre (blanc). D’origen francès, el nom sembla pres de qualque frase eclesiàstica com Benedicamus Domino.

NOTA: Quan anava a enviar aquest article m’he assabentat de la mort sobtada del professor, polític i poeta Joan López Casasnovas. Descansa en pau. Intentarem desenvolupar les teves ensenyances que van ser moltes i diverses.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca