Actes 8 Març

La Mala pluja, d’Anna Maria Villalonga Per Eduard Riudavets

Ho he escrit altres vegades, em resulta d’allò més difícil fer la ressenya d’un llibre de relats. La raó és ben simple: no puc explicar-vos tots els arguments, no em decidesc a descartar-ne cap, els motius de per què m’agraden varien d’un a l’altre…

Si més no, comentar-vos La mala pluja, d’Anna Maria Villalonga, m’ha costat especialment. Un conjunt de narracions breus, en què cada una d’elles mereixeria una ressenya a part, tan diverses com engrescadores i que he de maldar de tractar com a una unitat. Por em fa que això sigui massa per als meus migrats coneixements. Però, som-hi, i que l’autora em perdoni si no me’n surt.

He pensat molt sobre que tenen en comú els relats. Certamen, no la temàtica, ni les localitzacions, ni l’època en què transcorren. Des d’una llibreria de vell del Port Bou turístic a una Barcelona distòpica, del patiment d’una dona del segle XVIII a les reflexions d’un assassí en sèrie, de la brutalitat d’una escola de monges a una invasió literària… Aquests són els escenaris, entre d’altres, pels que ens fa passejar l’autora.  Tanmateix, hi ha un fil conductor que a tots els travessa: els personatges són éssers dissortats que viuen en un món desolador.

Vilallonga els esguarda –i ens els mostra- a vegades amb tendresa, d’altres amb ironia, però sempre descrivint-los amb una mena de rigorositat mil·limètrica que ens el fa tan propers com versemblants.

I potser hi ha un altre element que podem observar a tots els relats: el cop inesperat. Villalonga és autora de novel·les negres -una d’elles ressenyada en aquesta mateixa secció- i així mateix és directora del festival Tiana Negra. El domini d’aquest gènere es fa evident: la dosificació de la tensió, la sensació d’inevitabilitat i, com us deia, el cop inesperat, el cop que ho capgira tot o que ho posa tot al seu lloc.

Mostrar la realitat, fer crítica, indagar en els processos de la maldat, de les parts fosques de la naturalesa humana. Parlar de les nostres pulsions (totes les nostres pulsions) sense embuts.”

Aquestes són paraules de l’autora en una entrevista. Ben cert que són resposta a una pregunta sobre els ingredients d’una bona novel·la negra, però crec sense cap mena de dubte es poden aplicar a les devuit narracions que conformen La mala pluja.

I tot això amb un esguard molt personal que sovint ens descriu  situacions i personatges terribles amb un punt just de distància irònica en alguns casos, i d’altres amb una indignació gens dissimulada. Perquè La mala pluja, bé està dir-ho,està farcida de crítica, de rebel·lia.

Llavors, ves per on, ara m’adon que el recull no és aleatori, que hi ha una continuïtat i un propòsit. Que havent-lo llegit resta quelcom indefinible però incòmode, que l’autora ha aconseguit transmetre’ns una espècie de desassossec que ens fa repensar moltes coses.

He de cloure ja la ressenya. No ho vull fer, però, sense aportar-vos una opinió molt personal. És evident, per tot el que ja us he dit, que he gaudit molt d’aquesta lectura; no obstant això vull fer especial esment a un dels relats que, sincerament, m’ha trasbalsat. És el titulat De vegades, l’atzar. Serà perquè he dedicat la meva vida a fer de mestre, serà per un altre motiu, però m’ha impressionat, així que dedicaré les darreres ratlles a la cita de Novalis que l’encapçala:

“L’atzar tampoc no és inescrutable. També el regeix un ordre”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.