És tan estúpid, tot. Som tan estúpids, la majoria, que els nostres avantpassats deuen riure’s de tots plegats. L’arquitecte Joan J. Gomila ho va denunciar, però com passa amb els entesos de cada ram com ara en l’economia Guillem López Casasnovas, ningú no els fa cas. Segons aquest cavaller maonès que rehabilita cases i construeix obres d’art habitables i que, a més a més, ho explica amb una claredat i elegància literària justa i precisa sense tenir por de les metàfores, ha estat un error eliminar les cisternes de les cases antigues i no excavar-ne a les de nova construcció. Una discussió que l’arquitecte té amb els clients. Eliminar les cisternes, encara que s’aprofiti el peltret (a Menorca, conjunt de pedreny trossejat provinent d’enderroc; de pertret, per dissimilació de líquides) per reblir les cisternes, és un crim. La resposta. Per què conservar la cisterna si disposam d’aigua corrent? I passa el temps i la realitat, caparruda, s’acaba imposant. I apareix seca i rampant. I ens reclama. I fa riure els nostres ancestres que ens veuen com a al·lots petits i aviciats rodejats de joguines imprescindibles -o no- com ara rentavaixelles, rentadora -que no poden funcionar sense aigua- o aparells d’aire condicionat. Fa riure si no fes plorar. Cases luxoses amb les cisternes seques prenyades de pols i peltret que, si s’acompleixen els avisos de restriccions de les autoritats municipals pertinents, lluiran electrodomèstics que no podran fer servir per manca puntual d’aigua. Com he dit en escrits anteriors, un dels problemes més crucials de Menorca és que els polítics no escolten els tècnics, als especialistes de cada ram. L’altra problemàtica és que la veu dels nostres avantpassats, que van sobreviure en aquesta illa salvatge i esquerpa com si fossin ullastres tombats per la sal que transporta el vent, ens arriba encara més tènue i fantasmal. Com ha d’arribar a les nostres oïdes la veu dels morts dipositada en els nostres costums i en les nostres tradicions que han dibuixat el nostre paisatge i ens han esculpit si no ens arriba la veu dels vius i, quan ho fa, els hi sembla un ventet, un oratge que ens fa exclamar de forma babaua: ha passat un àngel! És el tercer problema que inclou i restableix els dos anteriors. Com que hem passat a viure en una societat que ha eliminat la moral i la religió i ens hem tornat immorals i ateus -ser ateu és igual de petulant i arrogant que creure en un déu; la existència o la inexistència d’aquest són dos conceptes indemostrables en la mateixa proporció- ens sentim perduts i hem recuperat l’atzar i la intervenció divina. Inflació? Conflicte d’Ucraïna. Incendis? Canvi climàtic. Manca d’aigua? Escalfament global del planeta. Etcètera, etcètera. I d’aquesta manera, els responsables polítics que cobren grans quantitats econòmiques per aquesta tasca s’espolsen la responsabilitat i alcen el cap com vells pagesos o pescadors i observen el cel de les pantalles de televisió o d’ordinador i sentencien la causa que els eximeix del problema com si el punyal sigui el responsable de l’apunyalament i no la persona que l’ha empunyat i l’ha fet servir. La solució menorquina? La creació d’un senat d’experts de tots els àmbits -de tots!- i paritari pel que fa al gènere i la territorialitat, els integrants del qual estimin Menorca, tenguin llibertat d’acció amb la supervisió dels polítics que tindrien la paraula final que, per açò, els pagam. Molt fàcil dir-ho i, com la faula del moix, molt difícil fer-ho? Començaré jo. Economia? Guillem López Casasnovas. Arquitectura? Joan J. Gomila. Filologia? Josefina Salord. Ciència? Alícia Sintes. Art contemporani? Antònia Coll. Gastronomia? Vicent Vila. Joventut? Marina Enrich i Cristian Pons. Cinema? Macià Florit. Universitats? Llorenç Huguet. Història? Miquel Àngel Casasnovas Camps. Turisme? Ignasi Truyol. Música? Marco Mezquida. Òpera? Joan Pons Álvarez. Teatre? Aina Tur. Escenografia? Carme Gomila… I així fins aconseguir aquesta paritat territorial, sectorial i de gènere que he esmentat. Menorca té una gran quantitat humana d’aigua que podria omplir milions de cisternes. No deixem que ens les continuïn omplint de peltret.
