Un relat preciós

Raymonde Calbo Laffitte/Felanitx. – El diari Menorca de dia 18 de maig del 2017 es va fer ressò de la mort del sacerdot mallorquí Gaspar Monserrat Noguera, fill de pares felanitxers nascut el 1945 i mort als 72 anys. Després de ser ordenat prevere dia 10 de juny de 1972, aquest mateix any passà a Menorca com a secretari del Bisbe Miquel Moncadas, funció que va exercir fins que va ser destinat a diferents  parròquies de Mallorca. El 2002 fou promogut a Rector de Pollença i al seu Port, parròquies on va servir fins a la seva jubilació el 2010. Nombroses vegades a l’any li agradava tornar a Ciutadella on tenia molt bons amics.

Al llibre “Miscel·lània” dedicada al número 150 de la col·lecció Coses Nostres, de 2013 – Cas Concos des cavaller, terme de Felanitx- hi figura un article que em va agradar molt signat per aquest sacerdot que, una mica resumit diu així:

“ M’ho contaren. No sé prou qui. Diuen que era un al·lotell d’uns sis anys anomenat Andreu. Vivia a una casa gran, a la sortida del poble, amb els pares, els padrins i un oncle fadrí de molts anys. Era pubill. Un horabaixa, la mare l’envià a comprar vi. L’al·lot caminava i amb això s’aturà a badocar davant una portassa que mai, fins llavors, havia vista oberta. Al fons hi havia un banc que li va semblar de fuster amb uns estris: cisell pla i cisell dentat, gúbia, burí, maça i punxó. La netedat i l’ordre d’aquell lloc contrastava amb el fang, terra i herbes que hi havia aferrades a una pedrota d’enormes dimensions, que un caramull d’homes intentaven entrar, arrossegant-la damunt quatre troncs. Allò cridà l’atenció de l’al·lot. Però ja era cosa de tornar a casa, no fos cosa que passassin ànsia, perquè l’estirada d’orella era segura. Corrents, arribà al cup, demanà el vi, li donaren i de pressa cap a les cases. Quan tornar a passar, la portassa romania tancada, només amb el portelló obert. Davant una dona, agranava les restes del que havia estat l’entrada de l’enorme pedra.

Mogut per la curiositat, n’Andreu hi passava quasi cada dia en tornar d’escola. Mai no hi havia ningú, però sempre la mateixa pedrota. Això sí, un dia li havien llevat les herbes que duia aferrades, l’endemà el fang i la terra. Fins i tot un dia li semblava que l’havien rentada, al manco tenia un color més blanc o rosat. El fet de no veure mai ningú i comprovar els canvis de la pedra, despertà encara més la curiositat de n’Andreu. Cada dia passava per davant la portassa, sense saber ni qui ni per què a aquella pedrota li anaven llevant trossos i bocins a poc a poc. L’admiració per aquell fenomen, el tenia ben intrigat.

Començà a estirar-se el temps i n’Andreu, tocat d’escarlatina, hagué d’estar en el llit més d’un mes. Va trobar els dies llargs, es volia curar perquè tenia ganes de tornar a passar per davant aquella portassa, que ja era part de la seva vida xopa de fantasia infantil. Passaren encara uns dies fins que la mare el va deixar sortir al carrer. Tot d’una s’encaminà cap a la portassa. Era un dia còmode de principis del mes de juny. Feia un solellet d’aquells que calma l’enyorança que se sent a l’hivern. En arribar-hi, en lloc del portelló, que estava tancat, trobà una de les dues fulles de les portes oberta quasi bé de dos pams i mig. La seva sorpresa fou gran, molt gran. Davant els seus ulls hi havia un molt ben plantat cavall de pedra, poderós i àgil, marcant un trot elegant, que tot i la seva grandària, d’equilibrades proporcions, semblava volar. Al seu costat un homenet no gaire gros, amb bata, cara i ulleres plenes de pols, tenia en la mà dreta un suau raspall amb el qual anava raspallant el cavall.

N’Andreu i l’homenet, es miraren:

-Qui ets? Li digué l’homenet.

-Com sabíeu que hi havia aquest cavall tan guapo dins la pedra? Preguntà n’Andreu.”

Com m’ha agradat llegir aquell relat tan preciós i refrescant! Un clar exemple de la innocència d’un infant que com deia François-René de Chateaubriand (1768-1848) : “Un infant sense innocència és com una flor sense perfum.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca