Joaquín de Luz, director artístic de la Compañía Nacional de Danza de España “És una gran satisfacció haver convertit 78i... Gala d’Estrelles de la Dansa en un referent cultural a Menorca, una cita imprescindible amb la dansa pel públic de l’illa”

Marina Vargas– El ballarí, coreògraf, i director d’una de les principals companyies de dansa del nostre país, la CND (Compañía Nacional de Danza de España), formarà part, un any més,  de l’elenc de 78i… Gala d’Estrelles de la Dansa, que tindrà lloc el pròxim dijous 4 d’agost al Teatre Principal de Maó.  Ell és Joaquín de Luz, una de les figures espanyoles més reconegudes del món de la dansa, que aquesta setmana ens explica els impediments que troba aquesta art escènica dins del nostre país, la diferència amb els Estats Units, on l’artista ha desenvolupat gran part de la seva carrera professional com a ballarí. D’altra banda, de Luz també ens transmet l’orgull de fer part, un any més, del cartell de 78i…Gala d’Estrelles de la Dansa, un esdeveniment que, enguany, arriba a la seva 7a edició convertint-se així, en una de les vetllades més aclamades de la programació estiuenca del Principal de Maó.

– Fa quan es dedica a la dansa? Quina edat tenia quan va entrar per primer cop a un estudi de ball?

La primera vegada que vaig entrar dins d’una sala de ball va ser quan tenia 9 anys. Jo jugava al futbol i la meva mare ballava, era el seu hobbie. Em volia fer conèixer la dansa i em va apuntar a classes a una escola del meu barri. A partir d’aquell dia, va ser amor a primera vista.

– Amb 19 anys decideix traslladar-se als Estats Units, on és anomenat ballarí solista del Ballet de Pennsylvania (1996-1997) i un any després, del American Ballet Theatre (1997-2003). Més tard, ingressa al New York City Ballet, on durant 15 anys, representa la dansa en els millors teatres del món, interpretant els rols principals de coreografies creades per George Balanchine, Jerome Robbins i un llarg etcètera. Quins records guarda de totes aquestes experiències?

En tinc milions… El passat mes d’abril vaig tornar a Nueva York i cada carrer i cada angle de la ciutat em transportava a les vivències que vaig viure durant tot aquell temps; tant les professionals com les personals. Per jo ha estat un somni poder desenvolupar la meva carrera allí, on, segons la meva opinió, és la meca cultural del món. No crec en la sort, has d’estar preparat quan t’arriba l’ocasió i gràcies a la meva dedicació i el meu esforç, ho vaig aconseguir.

– Què es va trobar quan va tornar a Espanya?
Em feia molta il·lusió poder tornar i ensenyar tot el coneixement adquirit a l’estranger al meu país d’origen. També et diré que és una gran responsabilitat. Sentia que tenia l’ímpetu per aquella utopia d’apropar la dansa a Espanya molt més del que es feia, però, malauradament, ho intentes i t’adones que has de lluitar contra molts d’obstacles dins d’una realitat que t’ho impedeix. Una realitat, em referesc a la d’un país al qual jo, vivint a l’estranger, idolatrava. A Espanya moltes coses no funcionen i la societat cada cop es troba més dividida.

– Quin reconeixement té la cultura i la dansa als Estats Units? Quina és la diferència amb Espanya?
Són dos escenaris completament oposats. Els Estats Units abracen el talent perquè existeix un gran suport i interès per la dansa. Els ballarins són reconeguts pel carrer, les temporades de les grans companyies duren mesos als teatres. A Espanya, quan et pregunten: “A què et dediques?” i contestes: “Soc ballarí”, et diuen: “Sí, però, de què fas feina?”. La dansa està molt menyspreada; no forma part del teixit de la societat i no és considerada com un potencial comercial. Una altra gran diferència és el finançament. Als Estats Units, la dansa rep el suport de grans empreses privades. Al nostre país, no hi ha política ni cultura de mecenatge amb la cultura, en canvi, amb el futbol sí. És una llàstima perquè a Espanya tenim molt de talent i el que estam fent és nodrir les companyies de tota la resta del món.

– Per què creu que costa tant fer dansa al nostre país?
Simplement perquè la dansa és considerada un entreteniment, un ompliment a la televisió. Aquest art no la trobem a casa, ni tampoc és part de la nostra educació. Les noves generacions creixen amb uns referents equivocats. Si es donessin a conèixer els valors que t’aporta la dansa o l’esforç i el sacrifici que es necessita per arribar dalt d’un escenari, altre gall cantaria.


– El pròxim 4 d’agost tornarà al Teatre Principal de Maó, on farà part de l’elenc de la 7a edició de 78i… Gala d’Estrelles de la Dansa – Fundació Rubió. Quin significat té, personalment, aquest esdeveniment?
És una gran satisfacció haver creat a Menorca un referent cultural, una cita imprescindible amb la dansa pel públic de l’illa. El que va començar sent una idea de crear comunitat i convivència, tràmit un espectacle que fos diferent de la resta, ara és una de les nits d’estiu més esperades a Menorca i això, no és gens fàcil d’aconseguir. Vull donar les gràcies a l’Alba i el Frans (Alba Estudi de Dansa), organitzadors de l’esdeveniment, pel seu lideratge i la seva amistat.

– Què ens pot contar de l’edició d’enguany?
Sempre cerca’m que tant els més experts o aficionats de la dansa com aquells que veuen un espectacle d’aquest gènere per primer cop, puguin volar amb nosaltres i endur-se’n records plens d’emoció d’aquesta nit a casa. He ballat als millors escenaris del món: el Bolshoi, l’Òpera de Paris, al Metropolitan de Nueva York i et puc assegurar que res és comparable com ballar a casa, i molt menys, fer-ho al costat dels grans artistes que figuren a l’elenc de 78i… Gala d’Estrelles de la Dansa. Agraït és dir poc.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca