Cadascú de nosaltres és una “Magne qüestió” Per J. Bosco Faner i Bagur

 

Vaig rebre un WhatsApp que començava així: Pau i bé!, i vaig dir-me: “M’agrada, és una bona manera d’entrar en comunicació”. És d’agrair que algú, abans d’iniciar res, et desitgi pau i bé.

Idò, pau i bé! I dit açò que és tot un desig de benestar pels qui fullegeu cada setmana aquesta Revista, avui em propòs reflexionar “Qui som?” seguint l’estel de tants d’altres que s’ho han proposat i s’ho proposen al llarg de la història: Sant Agustí, Blaise Pascal, Kant, el meu amic, la meva amiga, el vesí del costat…

Els humans som una pregunta oberta, una recerca que sempre et porta anar més endins i amb conclusions mai definitives. El primer que em suggereix la meva reflexió és que “som amb els altres” i “gràcies als altres”. Tots ens anam construint al llarg d’una història de relacions que ens sembren actituds, opcions, reflexions personals, moments d’inconsciència, situacions d’encerts i desencerts… I el que em sorprèn és que, mentre visc lligat constantment al meu entorn i als seus i meus interrogants, reflexions, sorpreses i inquietuds, m’adon que no tenc una consideració definitiva de jo mateix. La sorpresa, el no ho esperava, el no en don raó, el crec que…, m’acompanya a cada pas. La relació, l’opció que emprenc, el que visc, el que he organitzat i planejat, i el que no, va moletejant cada moment la meva vida d’una forma tal que deixa aspectant i silent, no poques vegades, el camp del meu “encertat” coneixement personal.

És inquietant la pregunta “Qui som?” perquè cadascú és un interrogant per a ell mateix i una realitat no fàcil d’acollir i assumir. I no és correcte ni aconsellable caure en la temptació de definir-nos d’una manera ràpida i simple tot intentant apaivagar la tensió que ens crea, en el fons, trobar-nos amb la nostra realitat més encertada. Tantes vegades, no pocs, sols al final de la seva vida es troben en la necessitat d’assumir una reflexió seriosa i ajustada sobre “Què he pretès?” “Què he aconseguit?” “De què don gràcies i de què deman perdó?” “Qui som en realitat”.

El coneixement de nosaltres mateixos és un procés infinit que demana voluntat de dur-lo a terme en benefici personal i aliè. Ningú sensat pot dir que es coneix i coneix els altres sense cap dubte. Però tampoc ningú sensat pot deixar de fer aquesta reflexió. Algú que ha reflexionat ha dit: “Els més ignorants ho tenen tot molt clar, els més intel·ligents sempre tenen dubtes”.

Ens coneixem en part, és cert. El coneixement té graus i nivells. Coneixem, per exemple, les nostres necessitats bàsiques, però la possibilitat d’altres coneixements, en la seva totalitat, a tots ens demana ser humils i sincers.

Com més aprofundim “Qui som?”, més ens adonam del què ignoram, de facetes i dimensions que ens resten amagades. Però açò sí, com més coneixem el que coneixem de nosaltres mateixos i ens adonam del que no coneixem, ens trobam abocats en un procés d’acceptar-nos i de millorar-nos. Santa Teresa qualificava la “veu” (la paraula) com la “loca de la casa”, perquè va a la seva i no es deixa controlar. El silenci respectuós i conscient ens acompanya a viure qualsevol moment.

Com deia Heràclit: “La realitat viva, flueix i no es deixa atrapar en paraules ni en conceptes. Som més gran que el que copsa el meu intel·lecte”. I ho som, així també ho crec, perquè tenim un hoste en nosaltres mateixos, hoste que anomenam Déu o interioritat profunda, i que no es deixa atrapar amb paraules perquè qualsevol paraula sempre resulta insuficient.

Cadascú de nosaltres, com diu sant Agustí, és una “magna questio” que crema enmig d’un cosmos silenciós. “Qui som?”, anem de puntetes en la resposta i siguem humils i sincers.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca