Enviat Per Joan Pons i Pons

 

Joan Francesc López Casasnovas. Foto: Bep Al·lès©

Hi ha molts tipus de lleons. El lleó vol ser estimat -com tothom- i adorat. Si tu adores un lleó et menjarà de la mà. Ara, en cas que no l’adoris, et mossegarà la mà i se t’empassarà. Els qui hem nascut a la mar tenim per pàtria una barca. O un avió. O un ferri. O un globus aerostàtic. Vol dir que ens hem de moure, que hem d’anar d’aquí per enllà com els ocells migradors que sinó l’illa t’empassarà. O com els lleons. Per tant, si vols aplacar la gana del lleó te l’has d’estimar. L’illa. I el lleó. També als ocells migradors.

Entrava a l’aula, acabat de llicenciar en romàniques -jove, decidit, combatiu, il·lusionat amb els nous vents que havien d’arribar i que ja començava a traginar damunt les seves espatlles-, i ja l’esperaven amb les ungles esmolades. Era d’una ingenuïtat juvenil per part nostra que fins i tot llavors em feia gràcia. Qüestions polítiques sobretot estaven fetes les ungles i l’esmalt dels ullals. Un seria diputat en el Congrés dels Diputats pel Partit Popular en la VI Legislatura. Així que si tu dius A jo diré B. Si tu dius B jo diré A. Pura ingenuïtat adolescent, rebel·lia sense causa ni fonament. En el fons, mostres rialleres de personalitats en perill de formació. Els oblits són voluntaris. Anava per Freud. Per exemple, si ta mare et mana a fer un enviat, en castellà un recado, a comprar un manat d’espàrecs posem per cas, i tu t’oblides de l’encàrrec significa que no volies en el fons comprar espàrecs i volies, de manera inconscient, provocar una tercera situació. Anys després vaig pensar en aquest Freud de secundària quan vaig sentir a la plaça Mañé i Flaquer del barri de Sant Gervasi de Barcelona, a canvi d’una cervesa ben freda, un relat d’un menorquí nascut l’any 1900 que em serviria per escriure després El laberint de les girafes. Es deia Joan Pons com jo. El podem escoltar després d’un rot. Pels volts de Nadal, son pare li havia donat doblers perquè anés a comprar un dècim de loteria. En tost de comprar el bitllet a l’estanc es va gastar els doblers en begudes als bars. Quan ensoldemà va tornar a ca seva després d’haver passat la nit seca son pare l’estava esperant. Sense creuar cap paraula li va donar una bufetada. Havia tocat la Grossa de Nadal a Ciutadella i tot el veïnat ho celebrava. Humiliat, l’enèsim Joan Pons que ha nascut en aquesta beneïda illa, va agafar els tapinets, es va dirigir al port de Maó i es va embarcar en direcció a Barcelona. Els qui hem nascut a la mar tenim per pàtria una barca. O un ferri. O un avió. O un globus aerostàtic… I ara era allà. Amb prop de noranta anys, patint una demència senil, tal vegada Alzheimer, alcoholitzat, pobre i demanant als estranys que s’asseien a la terrassa del bar una cervesa a canvi d’una de les seves moltes i fantàstiques històries. Els oblits són voluntaris. Aquesta era la meva relació amb el mestre Joan Francesc López Casasnovas. Mai no vam ser amics. Mai no vaig acaronar el lleó. Ens respectàvem des de la distància. Ens llegíem. Ens admiràvem (o jo l’admirava a ell). Les nostres vides es creuaven com un cop d’oratge que feia borinar les branques de l’olivera. Juntament amb el meu cosí Jaume Mascaró Pons va participar en l’edició de les gloses del nostre avi, en Joan Pons i Pons, es Sereno Vell. A la seu d’Òmnium del carrer Diputació va presentar les novetats dels escriptors i escriptores menorquins, entre elles Barba-rossa. Després vam anar a sopar a El Noticiero Universal del veí carrer Roger de Llúria. Recentment va venir a la presentació de La malaltia del cor a vaDellibres de Ciutadella i, mentre en Pau Faner, un altre professor jove d’aquella època a l’institut, ens feia una foto, em va dir que li havia encantat La casa de gel. Mai no el vam acabar de rompre. El gel, vull dir. Respectuós i empegueïdor com som, sempre el vaig veure com el meu professor, com el meu mestre. De naturalesa silenciosa, mai no m’he penedit de les paraules pronunciades. Quan les he dites, encara que siguin punyents, és perquè havien de ser expressades. En canvi, m’he penedit moltes vegades de les paraules no pronunciades. Aquestes sí que fan mal. “Als horitzons navegar / fins que arriba -ruta esquiva- / que un jorn la verda obra viva / blanca obra morta es fa./ Sols llavors descansarà / entre algues de moll a la barca, / quan el Temps, el vell monarca, / vesti de sal la carena / i del nom, a tall d’arena, / n’esborri la dèbil marca.”

Ens vas ensenyar de manera sàvia, no només amb les paraules sinó també amb l’exemple, que els oblits són voluntaris. Prepara’t, Joan. Per aquí baix mai no t’oblidaran.

ENVIAT. Missatge. Missatger. A Menorca, comissió o encàrrec d’anar a un lloc determinat.

 

 

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca