Mirau si és bona al·lota la meva germana petita, na Roser. Fa dos diumenges ens va enviar una foto de les figues que havien fructificat a la figuera borda que havia empeltat fa dos anys el meu cunyat, ceramista i escultor Tomeu Coll i, hores després, primer la vida que s’obria pas en aquest calorós i sec estiu, ens comunicava la mort de la seva inseparable cussa, na Llum. Tenia setze anys i, entre molts altres mals, patia un tumor a la boca que l’ha anat enllangorint a poc a poc com una flor que no suporta l’extrema calor canicular. Les figues de cristià són importants. La història familiar conta que mon pare va fer empeltar les figueres bordes que havien crescut a la zona verda del xalet de Cala Galdana a un expert empeltador perquè tenia il·lusió de menjar figues de cristià a l’estiu que és quan solen sortir. El guarda de la urbanització, sense estar avisat i ser-ne conscient, va tallar, també sense mala intenció, les figueres empeltades i mon pare no ho va intentar mai més a pesar que sempre creixen figueres bordes -els excrements dels ocells, petits rosegadors o marts fins i tot?- a la zona verda. Fins fa dos anys que el meu cunyat es va oferir a empeltar-les de nou en d’altres figueres que havien tornat a sortir. Sí. Les figues de cristià són importants i na Llum encara ho és més. Sempre recordaré quan la nit de Reis van dur-la com un regal, després d’adoptar-la, de la Protectora d’Animals, si no vaig errat, de Ciutadella. Era un cadell de pèl llarg i molt juganer que es mostrava feliç de veure’s rodejada d’humans. El meu fill, que tenia delit pels cans i que sempre negàvem aquesta aspiració per ser massa petit, llavors devia tenir uns cinc anys, es va passar tota l’estona, mentre els patges repartien regals, jugant amb la cussa i oblidant-se de la màgia dels reis d’Orient o, dit d’una altra manera, substituint-la per una de més real i física com és l’adopció d’un ca que estava destinat a la soledat de la canera. Des d’aquella nit van mantenir una relació especial. Tots dos van créixer i na Llum es va convertir en una tranquil·la senyora de pas constant, lent, caparrut i decidit. No sé si l’excusa era cercar esclata-sangs o passejar na Llum. O fer excursions llargues pel Camí de Cavalls o pel Camí del Litoral o treure la cussa a passejar. Tenia mals costums com ara remolcar-se en els excrements o en animals morts quan passejava pel camp però seguia la seva ama amb una devoció que resultava graciosa fins i tot. Com he dit, va recórrer tota Menorca i va tenir una vida molt bona i amb cures extremes dignes de la responsabilitat que la meva germana va adquirir amb l’adopció. Amb l’excusa del passeig diari va descobrir les piscines de Cavalleria, les platges del sud, des de Son Saura a Son Bou passant per Cala Mitjaneta, Trebalúger, Macarella, Cala Fustam, Cala Escorxada o Cala’n Turqueta; Menorca sencera. La relació amb la meva germana era amorosa i intensa. Quan jo era al·lot, la relació amb els animals i, en concret, amb els cans, era diferent de com ho és ara. He contat moltes vegades el costum cruel i macabra que tenien la majoria dels caçadors amb els seus companys d’aventures quan ja no eren aptes per a caçar. Als peus de l’ermita de Ferreries, on els al·lots anàvem a jugar, els penjaven d’una alzina amb una corda que el temps s’encarregava d’esfilagarsar. Per sort, en aquest sentit, els humans hem millorat. I ha estat gràcies a campanyes, legislacions, institucions -com ara diverses protectores- o particulars com la meva germana que els treu de les caneres i els acaba adoptant.
Trota, Llum. Mantén el teu pas constant. Recorda allà on siguis que sempre vas arribar allà on et vas proposar. La diferència de tots aquests anys passats amb na Roser és que ara ho hauràs de fer tota sola.
LLUM. Forma d’energia que per la seva acció ens fa veure els cossos. “Sense llum, ningú hi veu”.
