Tota la veritat Per Eduard Riudavets

 

És el tercer llibre de Núria Cadenes de què en faig la ressenya a aquesta secció. Primer fou Secundaris, després Guillem i ara Tota la veritat. Les tres vegades he quedat meravellat, i esmaperdut, per com encerta la diana. Sense paraules sobreres, sense giragonses retòriques, sense floritures ornamentals… directe a l’objectiu. I us assegur que hi ben arriba.

No ens avancem. Donem una ullada a l’argument.

A la casa de vacances, ha mort Robert Mascaró. Un arribista d’èxit, ben relacionat. Un peix gros. Els mitjans, la policia, un advocat i un periodista que n’havia estat amic, pugen fins a un poble normal, que observa els fets des de la distància.

Talment així exposat semblaria que us estic parlant d’una novel·la negra, de fet en té tots els elements i, per tant, sens dubte, ho és, però els qualificatius són innecessaris. Tota la veritat és una gran novel·la que ens sacseja, ens retorça, ens copeja.

Són molts els personatges que viuen la història, moltes les veus que ens la conten, molts els que, d’una manera o l’altra en reben els esquitxos.

Si més no, cal advertir-vos, no us espereu una novel·la d’estructura clàssica. En absolut. A Tota la veritat s’hi van amuntegant un seguit de fragments que, tots plegats, ens dibuixen una societat farcida de misèries. La nostra societat: el periodisme mercenari, l’afany de notorietat, el silenci encobridor, la prostitució dels pretesos ideals de joventut, la conxorxa política, la inèpcia policial, els maltractaments i abusos, la maternitat per desídia, les desavinences entre els pobles i la gran ciutat…

Tot això, i més, hi podem trobar. I sense forçar-ho de cap manera, ans al contrari amb una naturalitat i fluïdesa absolutes. Simplement els personatges ens parlen i ho fan sense embuts.

Tanmateix, no me’n puc estar de fer-vos unes reflexions a partir de la meva experiència personal. En conec massa de gent que, tot aprofitant una joventut cosmèticament progressista, ha grimpat dins l’escala social tot deixant un cúmul de morts al seu pas. La corrupció fa niu a qualsevol lloc. O aquells que assumeixen la derrota com a justificació final de la paràlisi, o els que s’han acostumat a mirar cap a un altre cantó per evitar-se problemes. Hi ha personatges gens difícils de reconèixer a Tota la veritat, malauradament el nostre món n’està farcit.

I recorda una frase. Anterior. De la facultat. La repetia sovint: ‘Si no nosaltres, qui? Si no ara, quan?’ Amb aquesta es justificaven les festes. Un carpe diem de cultura Baader Meinhof”

Ja haureu notat que la novel·la m’ha encisat. Tinc la sensació que els elements negres tot i ser importants són en gran part gairebé accessoris. El que és fonamental és l’esmolada, incisiva i ben fonamentada crítica social que, per altra part, és tanmateix una característica de les bones novel·les negres.

Potser un altre aspecte m’ha cridat força l’atenció. Les històries paral·leles, els esguards paral·lels, dels vilatans de tota la vida i dels enriquits executius que han establert al llogaret la seva residència. Però, no ens enganyem, no és la visió d’un món idíl·lic envilit per l’arribada de gent forana, més aviat són dos plans de realitat amb problemes i expectatives diferents, però immergits ambdós en la mateixa atmosfera de recels, odis, secrets i venjances. De qualque manera, Cadenes ens parla, ras i curt, de la condició humana.

La condició humana que sovint accepta la violència de tota mena i alhora malda d’ocultar-la.

… si n’hi ha d’històries que esperen i que ningú no explicarà.”

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca