Què quedarà d’aquella Menorca de la que Marius Verdaguer deia: “roca sembrada de terra, pedres i vent”? La terra de les taules, dels talaiots, de les navetes; la terra de les platges verges, l’illa que us deixa tota la seva extensió, sense condicions, després d’aquesta febre invasora i especuladora que l’està transformant, als meus ulls, a una velocitat preocupant. Aquesta illa que fou, Nura pels fenicis, Kromyoussa pels grecs, Balearis Mino o Minorica quan els romans s’hi instal·laren i també la Menurka dels àrabs, està patint una agressió que pot ésser pitjor que la vinguda dels vàndals que esborraren el cristianisme i fins i tot la petjada dels romans.
Per mor d’una publicitat poderosa i despietada, sembla que el món hagi “descobert” que molt a prop del turisme d’excessos a Mallorca o Eivissa, hi existia aquesta illa paradisíaca encara per envair. Menorca està de moda i s’ha convertit en el punt de mira del capital depredador. Un diamant en brut d’on xuclar uns beneficis molt sucosos sense mirar les nefastes conseqüències per aquest petit i fràgil territori. A mi em sembla tornar a viure un “déjà vu” perquè a Mallorca va passar exactament el mateix. La cobdícia humana no té fre, quan s’acaba el profit màxim a una banda després d’espanyar tot el seu entorn i la seva idiosincràsia, és trasllada a un altra lloc sense miraments per tornar a començar el mateix cicle. Quina desgràcia! Perquè molta gent pensa que això significa progrés quan en realitat serà l’agonia del futur dels nostres hereus. Justament l’altre dia vaig veure un reportatge sobre l’albufera del Mar Menor a Múrcia, un lloc idíl·lic en un temps llunyà que s’està morint per culpa de la cobdícia humana afavorida per a la mala planificació del territori per part d’uns polítics ineptes, que ignoren des de fa molts anys les advertències dels científics i d’altres col·lectius de gent assenyada. I ara que la situació ha esdevingut insostenible, els uns i els altres es donen la culpa d’aquells disbarats que al final acaba pagant el pobre i solidari contribuent amb els seus impostos per endreçar i recuperar, si és possible, un ecosistema maltractat que ha dit prou. Quines injustícies!
Però el món va així, l’home no aprèn dels seus errors i segueix destruint aquest planeta ferit de mort. Ara sembla que ha tocat a Menorca que fins ara havia escapat de la disbauxa enfollida que ja patien les altres illes Balears. Jo em deman què en quedarà d’aquesta pagesia menorquina que conforma el seu paisatge idíl·lic, clapejat de vaques que pasturen, uns dels principals encisos de Menorca, on també hi ha arbres , pins i alzines. El camp està ferit i sense prou ajuda condemnat a claudicar cap a un potent sector de serveis basat en la indústria derivada del turisme i l’especulació immobiliària. Si no hi ha voluntat ferma per frenar aquesta febre urbanitzadora que aposta per poblar aquest petit territori d’un turisme massificat devastador, Menorca estarà condemnada a perdre tot el seu encant, la seva identitat i la qualitat de vida dels seus residents. Perquè com diuen a Mallorca, “totes ses masses fan mal”. A més, i per desgràcia aquesta visió només comercial no contempla un futur viable per a la cultura i la llengua pròpia, ni cap pensament per viure en harmonia amb l’entorn. Tan sols compten els nombres i els guanys immediats de doblers fàcils a costa de la destrucció d’un territori magnífic però limitat i que per tant s’ha de protegir.
A Mallorca hem arribat a un punt de saturació que sembla no importar gaire als nostres governants que s’alegren d’unes xifres exorbitants de visitants i de creació de llocs de feina, uns llocs de feines amb salaris precaris i dependents d’una industria turística volàtil. Cap teixit industrial sòlid, que s’ha anat perdent en benefici d’uns guanys més ràpids i apetitosos. Aquest greu problema ha esdevingut, fins a la sacietat, el tema central de moltes tertúlies i escrits de tota mena i s’ha instal·lat un cert pessimisme davant un futur incert. Moltes persones que fins ara no eren conscient de les conseqüències d’aquest creixement desbocat i que segueix, ara manifesten la seva preocupació cap a aquesta situació insostenible que patim i que afecta seriosament al nostre tarannà i la nostra salut.
Tan de bo Menorca pugui resistir i fugir de l’envestida d’una tirania derivada de l’execrable cobdícia humana. I com diu el vers del poeta Ponç Pons: “Que siguin beneïts tots els que estimen la clara llum en pau d’aquesta terra.” I jo afegiria el lema del GOB que ja digué fa anys: “Qui estima la seva terra no la destrueix”. Seny i contenció, per favor.
