“La distòcia és un part anormal o difícil. La causa de la distòcia pot ser materna (per anormalitat pelviana), fetal (per excessiva grandària del cap o per la presentació anormal del fetus) o placentària (si la dificultat està en el cordó umbilical o la placenta)”
El primer que vaig fer, abans de començar la novel·la, va ser cercar la definició al diccionari. Vet aquí el que vaig trobar. He cregut, llavors, oportú compartir-ho amb tots els que seguiu aquesta secció setmanal de ressenyes. Hem de saber de què estem parlant.
Distòcia, de Pilar Codony. Anem ara al resum de l’argument.
Aquesta és una història d’amor entre dues vaques. També és la història d’uns quants parts complicats, i de maternitats doloroses. I és la història de la Goja, que té un neguit a dins, i és la història dels animals que l’envolten, i també de les persones que té al seu costat.
Estic convençut que entre la definició i la sinopsi argumental us haureu fet un bon embolic. És el que, inicialment, em va passar a mi, però per sort vaig perseverar i la recompensa és una novel·la extraordinària. Ho vull deixar ben clar, Distòcia és una gran novel·la que m’ha impressionat d’allò més.
He llegit comentaris a les xarxes en el sentit que la temàtica d’aquesta novel·la és bàsicament una reflexió sobre la maternitat. No hi estic d’acord, en absolut. Em sembla una visió tan esquifida com esbiaixada. Distòcia va molt més enllà. La maternitat és un fil, el teixit en té molts altres.
Si hagués de fer jo mateix aquest esforç reductor de copsar tota la riquesa de la narració en unes poques paraules, diria que la novel·la tracta de l’animalitat. De qualque manera coneixem els trets propis de cada un dels animals que habiten la granja on tot succeeix i, alhora, ens aboca a pensar en les diferències i semblances entre animals i humans i, fins i tot, en el dilema que tots portem a dins entre intel·lecte i animalitat.
“Les persones, en definitiva, són el gran tema. Els animals, en canvi, no són grans temes universals (…) Si els grans temes es conceben des de ments humanes, és lògic que girin entorn de les persones (…) El que ens hauríem de preguntar, llavors, és quin dret tenim a exigir a un animal que els seus pensaments girin també al nostre voltant.”
En la segona part del raonament hi podem veure, en la meva humil opinió, la clau de la novel·la. Però tampoc us penseu que l’autora atorga característiques humanes als animals de la granja, això seria fer trampa i us assegur que és una novel·la profundament honesta. La Goja és una pagesa, es guanya la vida amb la ramaderia i, malgrat que estableix un vincle de profunda coneixença amb els animals de la granja, sap perfectament que cal prendre decisions per fer-la rutllar, des de matar un pollastre per a rostir-lo a sacrificar una vaca improductiva. Pilar Codony no ens dibuixa un món neorural bucòlic, ni fer-hi prop. Però si ens fa observar els animals amb uns altres ulls i ens fa reflexionar sobre en què, per què i per a què, les persones hi som lluny. Les conclusions no són tan evidents com podria semblar, i en alguns aspectes fins i tot esglaien.
“I llibertat. L’animalitat és llibertat. Llibertat de debò, llibertat del cos i de l’esperit, llibertat total. Només cal veure les bèsties com frisen per ser lliures. No hi entenen gens, de gàbies. No hi volen entendre gens.”
Aquí ho deixaré. Pensem en les nostres gàbies.
