Alguna cosa o algú que ens agrada i la meravellosa sensació que sempre ens falta un dia més.
Sobretot a l’estiu quan viure immersos en una nebulosa de calor, dies sense horaris, sal, desordre i gent compartint les seves vacances amb nosaltres, i a casa, formen part de la nostra nova normalitat. Que alhora té poc de nova, tampoc de normal.
Des que recordo, sempre m’he guardat l’últim glopet del meu got o copa per a després de les postres; és com aquest plaer que senten els fumadors amb el primer cigarret del matí, el que acompanya al cafè. Com la punteta del cucurutxo de gelat que està farcida de xocolata, i que llepadeta a llepadeta ens fa salivar en saber-la com a premi. El primer dia de posar-nos de curt, en sentir ja les ganes de sol i brisa a les nostres cames. Tornar a córrer descalços per la sorra, esbufegant en sentir-la cremar en les plantes dels peus, i arribar a la fi al Mediterrani perquè durant uns mesos el nostre cos estigui salat la major part de les hores del dia.
Fer mil plans amb les nostres persones especials que ens fan la vida una mica menys feixuga, i molt més lleugera. Són plans que viuen al nostre cap -alguns els arribem a anotar en qualsevol trosset de paper trobat en un calaix, i que tal com vam trobar acabem perdent al mínim descuit.- És igual la quantitat d’hores, dies, mesos, fins i tot vides que compartim amb ells, no importa. Sempre tindrem la sensació que ens falta un dia més!
Un sol dia més? Ho demanem, aquest dia, com sol·licitant clemència, com a cristià en l’amfiteatre davant l’emperador romà. Però mai mai és suficient; més plans, més hores, més sensacions i sentiments, més ganes… Un altre dia més, ens acaba sempre faltant aquest altre dia més!
