moulallengua

Sa marina des ciutadellencs

Josep Portella Coll. – A Menorca hi ha molts arenals, platges extenses d’arena a les que enguany hi podrem sumar l’arenal de Migjorn, ja que pots caminar sobre l’arena des de Sant Tomàs fins més allà de Binigaus, més d’un quilòmetre de platja contínua. Jo no ho havia vist mai. Però no és d’aquest arenal del que vull xerrar, sinó de s’Arenal per antonomàsia. A Menorca, quan dius “s’Arenal”, tothom sap que et refereixes a s’Arenal den Castell. No sé com és que la van batiar amb aquest nom. Ja sortia així, com una de les principals platges del nord el 1632, amb motiu del naufragi de la nau Sant Josep, de la que era patró Vicenç Truyol. Antoni Ramis la documentà en el segle XVI i l’anomena Cala Castell. Des de fa trenta dos anys som assidu a aquesta platja. Els estius, gairebé hi anem cada diumenge. És així perquè els sogres hi tenen un xalet. I cada diumenge em sorprèn un fet que no sé com explicar: la gran quantitat de ciutadellencs que planten taules i cadires en una marineta pública que hi ha damunt sa platja. Això em fa pensar la primera vegada que vaig descobrir-la jo. Crec que encara no hi havia ni hotels ni gaire edificacions. Això seria cap al 1963. Cada any, per Sant Fernando (llavors, el patró de la joventut), l’escola des Born organitzava una excursió. Per nosaltres, que rara vegada passàvem de sa costa Nova, allò era una aventura. Omplíem els troles i visitaven s’Arenal d’en Castell i Cala Galdana. No sé dir si anàvem als dos llocs el mateix dia, o si són records d’anys diferents. Sí que record la “fiambrera” que preparava ma mare, amb una ensalada pobre, feta de patata, tomàtiga, ous, tonyina i, de vegades, olives. El viatge era una festa. Ara em veig cantant aquella de “Carrascal (o era Carrasclás?), carrascal/ que bonita serenata,/ Carrascal, carrascal/ que me estás danto la lata”, cançoneta a la que anàvem afegint estrofes locals com “Al llegar a Ferrerias,/ lo primero que tú ves/ son las ventanas abiertas/ y las camas sin hacer/” i seguia fins l’infinit. També teníem aquella dedicada al xofer: “Para ser conductor de primera, acelera, acelera/ para ser conductor de segunda, ten cuidado, con las curvas/ para ser conductor de tercera, ten cuidado con la acera…” Era rar que en un viatge d’aquells la meitat dels fillets no ens maregéssim i acabéssim traient duro per pesseta. La fotografia de n’Hernando, posada per Andreu Salord a Fotos Antigues de Menorca deu correspondre als nostres anys infantils. Diumenge passat em vaig atrevir a demanar a un d’aquests grups de ciutadellencs que dinen al bosc des d’on es veu la platja. La resposta va ser: noltros ja veníem a s’Arenal quan érem petits, amb sa família. Segurament deu ser açò: un costum que ha passat de pares a fills i persisteix avui. Que famílies senceres vagin de Ciutadella a s’Arenal, per plantar la taula i passar un dia junts davall els vells pins és un fet que ens parla de la cultura que compartim. Avui, els amics són uns resistents entre una gernació de banyistes. És curiós, perquè només hi ha gent de Ciutadella. Hauré de proposar que aquesta marineta porti el nom de sa marina dels ciutadellencs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca