Actes 8 Març

Negocis del segle XX amb nom de dona Les ciutadellenques emprenedores que desconeixem

Miriam Triay. – Durant el segle XX hi va haver dones que, arreu de la ciutat de Ponent, van decidir obrir un negoci. Dones amb noms que avui desconeixem o ignoram, per culpa del context masclista del moment. Des de NUA hem volgut dedicar un article a algunes d’aquestes emprenedores.

CONTEXT

La història menorquina del segle XX es defineix a partir de la paraula progrés. I encara que arran d’una sèrie de fets històrics (guerres, dictadures, crisis…) aquest es retardà, es tracta d’un moment d’industrialització en què aparegueren sectors com el tèxtil, i en què els serveis començaren a estar en alça.

Pel que fa al paper d’elles, la dona treballadora començà a agafar pes a dintre de la societat espanyola. Si, a més, ens centram en les emprenedores, no és que fossin poques, sinó que els impediments amb què es trobaren han provocat que avui no es tengui molta informació.

Tot i així, encara que molts sectors eren vists com a masculins, en aquest article contemplam negocis dels considerats també femenins. Així, per molt que açò no vulgui dir que la societat els ho posés fàcil, no estava tan mal vist que una dona fes feina en els sectors tèxtil, de confecció o de venda de productes.

MARGARITA CAYMARIS

Margarita Caymaris Prats (1873-1962) va ser una d’aquestes dones que, a finals del segle XIX, va emprendre un negoci. Curiosament, tot i que aquest no constava com a seu, era ella qui li donava nom: Confeccions Caymaris. Hem parlat amb les seves netes, Joana i Catalina Casasnovas Calafat.

Pel que recorden, la seva àvia va fundar el negoci en el local on se situava la botiga de roba Chaleski, a la Contramurada, on havia fet feina durant anys. De fet, havia estat, des de filleta, una dona molt treballadora a dintre del sector tèxtil; li havia tocat ajudar a l’economia familiar.

Per fundar el negoci però, va necessitar la implicació de figures masculines. Segons recorda Catalina Casasnovas, “el seu cunyat li va deixar els doblers”. Així, i al·ludint al moment en què ens trobam, Margarita Caymaris no va poder tenir el negoci en nom seu ni disposar de capital suficient. “Però era ella qui duia la botiga, tractava amb la gent i donava la cara”.

Tanmateix, i a part d’açò, no va patir cap discriminació per ser dona, segons el que elles saben. El tèxtil era vist com a sector femení i açò, suposam, abaixà les opinions masclistes. “Igualment, sempre figurava l’avi per tot”, afirma Joana Casasnovas.

La botiga, nascuda a la Contramurada, actualment se situa a la Plaça Nova. Passats els anys, quan la va heretar el seu fill, i pare de les germanes Casasnovas, es va traslladar, i va ser quan es va diversificar oferint més que no només roba. “El gust d’obrir un negoci, és que se segueixi pels teus descendents”, afirma Joana Casasnovas. Així, després de la fundadora, el negoci passà a José Casasnovas Caymaris, però qui realment es va fer càrrec va ser Catalina Calafat Ferrer, la seva dona.

Catalina Calafat, Joana Casasnovas, Nina Casasnovas i José Casasnovas

Com recorda Nina Casasnovas, “el meu pare volia ser pagès, per açò qui va continuar amb la botiga va ser la meva mare”. El negoci va passar de mares a filles/nores, però la titularitat va ser sempre d’un home fins a Joana Casasnovas, quan va ser, per fi, d’una dona.

Confeccions Caymaris, la botiga tèxtil fundada per una treballadora, que ha passat de generació en generació, de dona en dona, per acabar en mans de Feli Calero, filla de Joana Casasnovas i actual propietària. La tenda que es va anar diversificant, ara torna als seus orígens per ser, novament, de roba.

MARIA AL·LÈS

Maria Al·lès Moll

Iniciant el segle XX, Maria Al·lès Moll (1892-1959) va fundar la botiga tèxtil Coll. I, encara que l’emprenedoria fos seva, tant la titularitat com, en aquest cas, el nom del negoci, es devien al seu home, Toni Coll Al·lès. Hem parlat amb el net de la fundadora Toni Bagur Coll que també és fill de la successora, Tònia Coll Al·lès.

El 1925, Maria Allès obrí una botiga a la plaça de l’Hospital, en l’edifici que havia construït el seu home. “L’avi es dedicava a treure cantons d’un hortal per fer una casa”. En realitat, era una filla de pagesos que no volia treballar al camp, i es va cercar la vida a la ciutat, juntament amb el seu home.

Va ser, pel que recorda Toni Bagur, el seu esperit comercial el que va fer que fundés aquesta botiga, açò sí, necessitant ajuda, tant pel nom com pel capital. Tanmateix, i pel que ell sap, en cap moment va patir cap discriminació, més enllà d’açò. De fet, Toni Bagur destaca que “anava a Barcelona, tota sola, amb un veler de mercaderies, a comprar el necessari”.

Coll, nascuda a la plaça de l’Hospital, el 1930 es va traslladar al carrer Curniola, per acabar establint-se, el 1942, a Ses Voltes, on encara se situa. De fet, quan va arribar el boom del turisme, i la botiga ja era de Tònia Coll, es van saber expandir i ampliar. Així, va ser pionera en la confecció de peces pels clients, contractant una modista i obrint una fàbrica de punt. A més d’obrir tendes de souvenirs. Però sempre a dintre del sector tèxtil.

Tonia Coll, filla de Maria Al·lès amb els seus tres fills Paco, Josep i Toni Bagur

Finalment, i després de Tònia Coll, el negoci passà als fills, Paco, Josep i Toni Bagur que, volent especialitzar-se individualment, van dividir el negoci en tres branques diferents. Així, en l’actualitat trobam Coll 1925, Traus i Coll Creative Living, les dues primeres dedicades a la roba de vestir i la darrera a la llar.

Coll, la botiga fundada per una emprenedora que no volia viure al camp, i expandida per una altra que volia veure créixer el seu llegat. El negoci que s’ha dividit en tres botigues diferents, però que sempre compartiran el mateix sector tèxtil heretat.  

JOANA PONS

Àngela Marquès, Joana Pons i Joana Triay

Dues dècades després, Joana Pons Marquès (1925-1996) es va fer càrrec de la botiga tèxtil Mister Pons. Un negoci que, tot i no haver obert ella, va ser, des del principi, seu. Hem pogut parlar amb els seus fills, Toni i Joana Triay Pons.

L’any 1948 José Pons Moll, conegut pel malnom de Mister Pons per haver viscut a Boston, va posar la botiga al carrer de Maó. Ell, però, només tenia la titularitat, qui es feia càrrec del negoci era la seva filla major, Joana Pons. En realitat, José Pons s’encarregava del magatzem de pells que també havia obert, amb els seus fills, Tolo i José Pons. Així, Joana Pons va tenir ajuda masculina tant amb la titularitat com en el capital.

Tanmateix, pel que recorden, a part d’açò, mai va tenir cap inconvenient per ser una dona al front d’una botiga. També s’ha de dir, però, que, encara que el negoci anés canviant de titularitat, mai va ser exclusivament de qui el gestionava. Després de la mort de José Pons, el negoci passà a ser de la seva viuda Àngela Marquès, que tampoc s’havia fet càrrec. I en darrera instància d’una comunitat de béns de la qual formaven part Joana Pons i el seu germà José Pons.

Tot i açò, era ella qui rebia als proveïdors, qui decidia el que es comprava i venia, qui anava a Barcelona per material… En definitiva, qui donava la cara. També cal tenir en compte la seva capacitat per expandir el negoci; el va fer créixer en diferents locals conjunts, a més d’obrir altres tipus de botigues, durant el boom turístic, com tendes de souvenirs o tendes de roba de marques ja establertes.

Mister Pons, la botiga oberta per un home, però dominada i gestionada per una dona que, fins als seus darrers dies va continuar treballant. El negoci que, tot i haver tancat el 2002, encara és recordat.

 

Margarita Caymaris, Maria Allès i Joana Pons, tres dones que van aconseguir obrir un negoci, tot i les traves que es trobaren enmig del camí, com el no poder accedir a grans quantitats de capital per elles mateixes, o el no poder tenir-ne la titularitat. Tres menorquines que van voler caminar a contracorrent i emprendre un negoci.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.