moulallengua

Un dia de Gràcia Per Josep Portella Coll

 

Quan aquest setmanari surti al carrer, la festa anirà a les totes a Maó. Avui, dijous, és el dia de la Mare de Deu de Gràcia. Record que quan érem joves ens costava anar-hi, era una festa mudada. A Ciutadella teníem els nobles, però a Maó tenien els generals. Pens que als ciutadellencs encara els costa compartir la festa de Maó. No se n’hi veuen molts, no. Tanmateix, a mesura que han passat els anys, la festa ha canviat. Primer de tot va viure un procés de santjoanització, posteriorment va entrar, com totes les de Menorca, sense excepció, en una espiral en la qual tots els bars del centre del poble esdevenen discoteques on s’escolta el ximpum-ximpum planetari. He viscut aquest procés a prop. Va ser el 1986 quan vaig entrar a fer feina a l’ajuntament de Maó com a gerent del Patronat Municipal de Cultura. Va ser un primer de setembre i la primera feina que vaig tenir entre mans van ser les festes d’aquell any. Sort d’en Miquel Camps (que després va passar a fer feina al GOB) i d’en Pito Costa, regidor que era de festes, que vam salvar aquell primer envit. Record que el plat fort era el concert d’El Último de la Fila, que llavors era el grup nombre 1 del rock espanyol. El concert estava programat per les nou de la nit del mateix 8 de setembre a la plaça Constitució. Això no obstant, una visita inesperada ens va fer anar de bòlit. al final del jaleo es va posar a ploure de mala manera. Després de parlar amb el batle, que era en Borja Carreras, vam decidir canviar-lo d’ubicació. La única possibilitat era el camp vell de l’Alcázar, un pavelló que queia a trossos i que tenia la fama de ser l’espai cobert amb pitjor sonoritat de Menorca. Amb l’ajuda de José Bueno, que llavors iniciava l’època de Sonostudi a Menorca, vam convèncer al manager del grup i vam traslladar el concert a l’Alcázar. Crec que Manolo García i els músics van entendre que estàvem apurats per muntar un escenari i traslladar la infraestructura, ja que no van tenir cap inconvenient en posar una mà i ajudar. Al final, el concert d’El Último de la Fila es va poder fer. Avui no hauria estat possible, enmig de tant normativa. No puc dir que sonés molt bé, però la gent que hi va anar va ben xalar i nosaltres vam salvar els mobles. Aquell dia vaig entendre quin tipus de feina tindria en el futur. Durant 35 anys he estat en l’organització del calendari de festes de Maó. Els dos darrers, a causa de les restriccions motivades per la COVID19, no n’hi va haver. Aquesta circumstància va impedir que m’acomiadés de Maó així com m’hi havia presentat: en unes festes de Gràcia. De fet, aquestes d’enguany son les primeres que es fan. Vaig llegir el programa amb enyorança, tot em recordava al programa de 2019, com si no hagués canviat res, tres anys després. Avui hi seré, a Maó. Ja veurem com va. Segur que em sentiré diferent i enyoraré aquells dies primers. Els 35 anys de ser secretari de la Junta de Caixers, l’haver vist i viscut l’evolució de la festa que tanca realment el cicle de festes de l’estiu menorquí, m’han ajudat a conèixer quines són les expectatives i les pors dels caixers.

La fotografia que acompanya l’escrit la vaig fer jo l’estiu de 1990. Esper que la importància del document disculpi la seva mala qualitat. La imatge es va prendre una nit a una casa de Llucmaçanes. Apareixen n’Antoni Pons, fill d’en Bep Padet, a la guitarra, i en Miquel Ametller, en Bep Coll i n’Esteve Mercadal, grans glosadors. Amb ells, també en Joan Manuel Serrat, que volia aprendre com es cantaven les gloses, ensenyança que li va sevir per fer el pregó d’aquell any tan especial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca