La mandra de ser pobra Per Mary Moro

 

Parlàvem Oriol i jo de la mandra de ser pobre: intercanviant whatsapps un matí preguntant-nos què tal ens sentíem, li vaig comentar que sentia mandra, mandra de ser pobra.

I quant a pobra em refereixo a haver de mirar el compte quan arriben els últims dies del mes; a haver de fer números, precisament jo que soc de lletres pures i en l’institut vaig fer història de l’art, les dues literatures i llatí. Ara resulta que haig de fer d’economista equilibrista, a la meva edat!!

A dies penso que tal vegada soc jo, que no sé administrar-me, i que en el meu lloc una altra persona aconseguiria fer augmentar la columna de l’haver. Cert que la del deure queda sempre a zero, amb el que em veig com a formigueta que va omplint el rebost abans que el fred i les pluges arriben, sabent-se fora de perill fins a la pròxima primavera. Separacions, pandèmia i diferents ones de COVID, ERTES… motius suficients hi ha per a ser objectiva i veure la situació com una cosa passatgera, un moment que també passarà.

Inevitablement és acostar-se el final de la temporada i el meu cap comença a imaginar un supòsit futur, a vegades gens atractiu. Però aquí segueixo, i sé que, com jo, som molts els que aprofitem els mesos en què l’illa és visitada, gairebé colonitzada, per turistes àvids de ratllar llocs de llistes infinites que porten anotades en el mòbil, per a fer guardiola amb la intenció de viure, més tard, en un càlid hivern; esperant l’arribada dels primers brots d’una nova primavera i, amb ella, tornar al cicle d’aquest omplir el rebost.

Que està bé, que afortunadament soc un ratolinet que continua fent girar la roda. Però, com a tal, de tant en tant un descans s’agraeix. Sentir que aquesta mandra de ser pobra és un record i, com a tal, veure que se’ns obliden els detalls.

mostra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca