moulallengua

Nicolau Per Eduard Riudavets

 

Tots els que tenim uns quants anys guardem a la nostra memòria les rondalles com un dels més estimats records d’infància. Els fosquets, sobretot a l’hivern, els avis o les àvies ens les narraven. Són part, gairebé, d’un món perdut. Malgrat que estan recollides i editades han desaparegut de la vida quotidiana, almenys com a transmissió oral de la nostra cultura.

Vet aquí, però, que ara se’ns presenta l’oportunitat de capbussar-nos-hi altre cop, o per primera vegada en el cas dels més joves, gràcies a una meravellosa novel·la: Nicolau, d’Antoni Veciana.

El món màgic de les rondalles reviu en aquesta història. Menorquí de soca-rel com som, Nicolau m’ha portat la flaire de Francesc d’Albranca. Tanmateix, estic convençut que, arreu dels països catalans, tothom que llegeixi la novel·la recobrarà, o voldrà conèixer, les narracions de la nostra cultura popular. De fet, amb la història d’en Nicolau, escrita en primera i tercera persona, s’hi entrellacen llegendes, com ara la de la ciutat de Gandòfia, la dels Fadrins Encantats o el conte del molinet de sal.

A en Nicolau, la terra ferma només li ha ofert menyspreu. En canvi, quan neda mar endins sent que la solitud i la llibertat són la mateixa cosa. Tant necessita la mar, que el seu cos es transmuta. Ja no és un noi, tampoc es pot dir que sigui un peix. És un ésser entregat a un univers submarí llegendari de ciutats mítiques, de sirenes, de déus i deesses.

Si més no, no voldria que us féssiu una idea falsa, a la contracoberta del llibre ens ho aclareixen: “Nicolau pot ser llegida com una novel·la d’aventures o com una novel·la existencial o d’evasió”. Efectivament, ens permet múltiples interpretacions, però, sense cap mena de dubte “ens crida a reconciliar-nos amb la pàtria perduda de la infantesa: la imaginació”. No puc evitar pensar en Vladimir Propp i la seva morfologia del conte.

Tanmateix, i deixant estar ja anàlisis i records, cal que us deixi clar que he gaudit moltíssim d’aquesta lectura. La vaig començar de matinada i no vaig deixar-la, ben de dia, fins no haver llegit el darrer paràgraf. Em va atrapar des del primer moment. I per a mi va molt més enllà que una novel·la d’aventures, la transformació d’en Nicolau no és un simple fet accidental, respon a motivacions i circumstàncies força dures.

S’encartonaria per dins per efecte de la salabror, deixaria de notar el mal i la vergonya de no ser bo per re. Perdria el món de vista, el món també el perdria de vista a ell.”

I a partir d’aquí la història d’en Nicolau esdevé un relat gairebé propi de la mitologia grega -també hi és present a la novel·la- on el destí i els capricis de les divinitats estableixen les pautes més enllà dels desigs personals, encara que al seu cas tot sigui “més lent, més brut i ple de dolors i crits”.

I sí, hi ha també dolors i crits, perquè de qualque manera Nicolau és també una denúncia de la intolerància, una reivindicació del dret a la diferència, un clam contra l’obligació de seguir les consignes del ramat.

No et vegis com el més imbècil dels peixos, sinó com el que no va fer trampes per guanyar, d’aquí va venir el teu mal. D’aquí ve el mal del món”.

I en escriure-ho m’adon que potser sí que l’he llegida com una novel·la existencial. Tant és. L’important és que així m’ha arribat, però aprofit per també comentar-vos que no us espereu grans escenaris, declaracions emfàtiques o un llenguatge encarcarat. Ben al contrari. Tot succeeix a una vila pobra i marinera, amb personatges més aviat casolans i amb una prosa que beu de la parla del carrer.

Ho hauré de deixar estar. Si més no, vull acabar la ressenya amb una frase del llibre quasi paradigmàtica: “O ets del mar, o no n’ets”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca