moulallengua

El jardí de vidre Per Eduard Riudavets

 

Mai he estat a Moldàvia, un país poc conegut i un dels pocs d’Europa que no he visitat.

Sé que en aquests moments no és bon moment per plantejar-s’ho, però després de llegir El jardí de vidre, de Tatiana Tîbuleac m’he fet a mi mateix la ferma promesa de qualque dia anar-hi. Això ja us pot donar una idea de quant de molt m’ha agradat la novel·la.

Tanmateix, és hora d’explicar-vos breument l’argument.

Chişinău, Moldàvia. La petita Lastocika és adoptada per una dona soltera i ambiciosa, que sembla voler oferir-li un futur pròsper, o potser l’ha afillat per tal d’aconseguir una col·laboradora a temps complet que l’ajudi a guanyar-se la vida? La protagonista haurà de donar un cop de mà a la mare adoptiva recollint ampolles buides i rentant-les i contribuir així a la font principal d’ingressos d’aquella nova llar. En el Chişinău dels anys vuitanta, uns anys en què canvien les fronteres i els sistemes polítics, la Lastocika anirà a l’escola i creixerà entre dues llengües i dues cultures. Aprendrà rus, encara que ella prefereixi el moldau, i serà castigada quan erra la pronúncia de les paraules russes.

És evident que l’agressió russa a Ucraïna – i també d’una altra manera a la mateixa Moldàvia – ha posat d’actualitat la situació d’entrellaçament cultural i d’herència soviètica que viuen els països de l’Europa Oriental. He pogut observar-ho de primera mà, i també llegir-ho, als països bàltics.

No obstant això, El jardí de vidre va molt més enllà d’aquest conflicte cultural, sociològic i polític, ens narra una història estremidora. La protagonista, ja adulta, ens endinsa en els seus records d’infantesa: el dolor, la manca d’afecte, la duresa, l’absència, fins i tot, de la més senzilla amabilitat, tot plegat conforma una història dura sense pal·liatius.

Si més no, no tot és tan simple. Dins aquest univers que ens podria semblar dickensià s’hi amaguen contradiccions, dubtes, secrets…

Així, la Lastocika ens explica la seva història des de Bucarest, on s’ha establert, i ens parla directament:

“A Moldàvia soc la que va marxar, a Romania soc la nouvinguda. De vegades em sembla que visc només dins del meu cap, i encara rellogada”

“A Bucarest neva tothora, i al meu cap les llengües s’emboliquen i m’anestesien el cervell”. 

De fet, la novel·la ve a ser un llarg recorregut des de la infantesa miserable a una maduresa que, tot i les nafres inesborrables, proporciona un cert equilibri. En aquest camí les dones són protagonistes i el pati interior d’un bloc de pisos és on tot succeeix. I el que succeeix no és qualsevol cosa: violència i solidaritat, odi i empatia es barregen en aquest escenari que reflecteix la realitat d’una societat convulsa.

Paral·lelament, per si no n’hi hagués a bastament, la recerca de la pròpia identitat és un eix fonamental que travessa tota la novel·la. Després d’anys de viure a Bucarest encara l’anomenen “la russa”, estima la seva Moldàvia, però no sap destriar els seus sentiments respecte a la llengua russa que li fou imposada…

De qualque manera El jardí de vidre ens permet conèixer un món que va viure ofegat i sotmès i que, ni que sigui ple de ferides, malda de renéixer. Només per això ja valdria la pena la lectura, però si a això hi afegim l’engrescadora dinàmica narrativa, llavors és gairebé imprescindible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca