Podríem rallar del tema fumar, és clar. I de com a baratar la percepció del fumador. Abans es fumava per tot: fumava el metge a la consulta, fumava el mestre a l’aula, fumava el capellà a la sagristia, fumava el locutor a la pantalla, fumava el polític a la tribuna, fumava el rei davant tohom. Fumàvem al cinema, a la barberia, dins l’avió, a l’aeroport, a l’hospital, a l’escola, al Parlament, al bar. Recorden quan van prohibir de fumar als bars? Semblava que s’havia d’acabar el món. Bé, parlarem d’açò un altre dia, ja que avui el tema serà el “fumador”. Fa uns dies parlava amb ma mare i va sortir de manera imprevista una referència al “fumador”, no xerràvem de tabac sinó de la nostra casa. La casa la van fer ells, mon pare i ma mare. Avui és inimaginable, però llavors, sense que fos corrent, era freqüent. Si l’home tenia empenta, cosa que a mon pare n’hi sobrava, era capaç de fer-se la casa. Mon pare va crear una pedrera al fons del solar i, amb els cantons que treia a mà, van construir-la. Al final, van tenir casa i un dipòsit molt útil. Un dia en tornaré a parlar. La casa començava per allò que era essencial: dues o tres d’habitacions, un cel-obert, una cuina, un menjador i un bany, per anomenar-ho de qualque manera. Després, a mesura que les necessitats creixien, es podien afegir-hi altres peces. Una d’aquestes peces era “es fumador” que, com el seu nom indica, era el lloc on es fumava, com si el fum, per una estranya llei física, es mantingués sempre dins el receptacle i no colonitzés altres habitats. És el que ara deim la “sala d’estar”, que a poc a poc també ha caigut en desgràcia o s’ha transformat en sala-menjador. Sí, a casa hi havia un “fumador”, i té mèrit! I vostès ja veuran ràpidament per què: perquè a casa no fumava ningú. Crec que vaig començar jo, oficialment a sa mili. I que podia fer? Cada dia fèiem instrucció i, a la meitat dels avorrits exercicis, el sergent ens deia: “ahora cinco minutos para fumar”. Si no vaig errat, el primer paquet va ser Rex, molt de moda a Madrid. Van ser anys de descobertes: Sombra, Record, Goya, Aguila, Celtas largos, Coronas, Boncalo, etc. Aquesta incitació diària al vici finalment va vèncer la resistència de la raó, feliçment recuperada fa anys. Idò sí, a casa teníem un “fumador” i ningú fumava, només es conco Fernando quan venia de visita. Com si el vegi, al “fumador” em refereix: parets de “friso”, una llibreria amb un espai pel televisor, un sofà d’escai imitació pell i sa butaca de mon pare, sa butaca sagrada de mon pare. Quantes hores en aquell tres per dos! Allà vam veure com el Madrid guanyava la sisena copa d’Europa, com l’home arribava a la lluna, com Massiel triomfava a Eurovisió, com Arias Navarro anunciava la mort de Franco. Quants records m’ha duit la paraula “es fumador”! M’agradaria tenir una fotografia d’aquell racó on passàvem les hores, però no n’hi ha. He de recórrer a una imatge de saló d’aquells anys.
