Sempre m’ha agradat la cançó del gran Charles Aznavour titulada: “Sa jeunesse” dedicada al temps de la joventut que cal gaudir i que diu així: (…)“Hem de beure fins a l’embriaguesa la nostra jovenesa, car tots els instants dels nostres vint anys ens són comptats i mai més, tenim al davant el temps perdut perquè ja ha passat. Sovint, en va, estenem la mà i vé l’enyor, és massa tard perquè el temps se’n va i res no l’atura perquè no es pot guardar per sempre la nostra jovenesa.” Aquesta cançó sempre m’ha fet reflexionar sobre el pas inexorable del temps de la meva joventut, una riquesa que tenia entre les mans i de què no n’era conscient però que record amb molta nostàlgia perquè crec que vaig tenir la sort de poder-la viure amb alegria i felicitat.
La vida és feta de records i principalment dels de la joventut, per a mi, la millor època de la vida perquè veiem enfora l’horitzó i poden tenir projectes a llarg termini, tot són rialles, follies i esperança.
I em vé a la memòria aquell magnífic poema de Joan Alcover, la relíquia que diu:
“ (…) Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.(…)
Faune mutilat,
Brollador eixut,
Jardí desolat
De ma joventut.
Quina meravella!
Ara que jo també som part de l’anomenada tercera edat, contempl amb nostàlgia des del pedestal de “l’experiència”, -que per a mi no serveix per res- aquell temps passat fet de frescor, de pell sense arrugues, de converses sense parlar de malalties, ni de melancolies, ni de néts, ni de cans -temes preferits de molts coetanis- i record amb molta estimació les paraules de la meva enyorada sogra felanitxera, Margalida, que sempre em deia : -“ Els al·lots i els cans només fan gràcia a ca seva.” Era una autèntica dona plena de saviesa innata que va saber practicar l’art de tornar vell que consisteix a saber acceptar amb filosofia les marques del pas dels anys, i esforçar-se per gaudir amb bon humor i elegància de tots els instants de la vida que ens queda. Com va escriure Victor Hugo al seu poema “Booz adormit”: “(…) La joventut té foc en la mirada ardent; però en l’esguard del vell hi ha llum asserenada (…)” Pot ésser l’únic consol!
