He llegit el llibre del rector ciutadellenc Miquel Anglada i Gelabert (1933-2003) Records per un somriure que va ser publicat per Edicions Nura l’any 1980. Vaig comprar el llibre descatalogat a la nau de Mestral de Ciutadella per 1 euro i, encara que amb taques d’humitat, estava en relatives bones condicions. No havia llegit cap llibre de Miquel Anglada, que va ser rector d’Es Migjorn i, després, durant un fotimer d’anys, del Seminari Conciliar de Ciutadella, perquè quan hi vaig ser d’intern amb poc més de deu anys el vaig conèixer prou bé i em costa molt separar el personatge de l’escriptor. El llibre tracta de la seva estada com a rector al polit poble del sud de Menorca, de les persones que va conèixer i dels seus amables records. Orgullós, va mostrar una primera versió del llibre a mossèn Josep Salord i Farnés. Aquest el va llegir amb la timidesa que el caracteritzava i la seva contesta amable va ser: “-Jo, fos de tu, l’hauria posat en es quinzell”. No som de la mateixa opinió que el fill il·lustre de Ciutadella. Des que em vaig convertir en un lector empedreït sempre he cregut que un llibre, per dolent que sigui, sempre t’aporta quelcom i, com a mínim, et diu el que no has de fer quan escrius. La paraula ‘quinzell’, per exemple. Vaig subratllar-la i vaig deixar el llibre a la meva sogra Rosalia que va passar la infantesa en diferents llocs i estàncies d’Es Migjorn i en guarda un excel·lent record. Va xalar amb la lectura i em va explicar el significat de quinzell (o cancell): clos de planta rectangular o trapezial, format d’envans de fusta i aplicat a una portalada d’església, de palau o de gran sala, per evitar que l’aire entri directament a l’interior en obrir la porta d’entrada; per tant, ni dedins ni defora, és com un espai transitori o una mena de purgatori arquitectònic. Diu coses interessants, el doble rector d’Es Migjorn i del Seminari. Per exemple i citant una altra vegada el senyor Salord, escriu: “Quan el rector des de la trona es posa maleit i arrifolla a la gent, a Ferreries, mig poble es posa a favor i mig en contra, a Es Mercadal, sembla, que per una orella els entra i per s’altra els surt i aquí (Es Migjorn) la gent s’enriu de tu”. Arrifollar, una altra paraula que no havia sentit mai i que significa renyar fort i que està format damunt arrifoll o arrefoll. Per aquella època, els capellans renyaven a la seva parròquia, als seus feligresos. Aquests, no obstant açò, tenia qualcuna cosa a dir al respecte. Com explica molt bé el rector nou de la bella localitat del sud, quan, en un sermó, va fer servir el sinònim de ‘cogula’ per tal de referir-se a la ‘zitzània’, mentre sermonejava, va veure com el contradeia des de l’escon l’amo de Son Pons, en Joan de Binimassó, mitjançant enèrgiques i ressentides capades. Quan va acabar la missa, l’amo va entrar dins la sagristia i va aclarir el motiu del seu descontentament: “Si el bon Jesús va rallar de cogula no sabia de què anava. Però com que ho sabia devia rallar de jull. Sa llavor de cogula cau abans de segar. És es jull que, si n’hi ha massa, fa que haguem de segar dalt dalt perquè, si no ho fem així, sa farina amarga”. Hi ha una edició de la Bíblia fenomenal anomenada Bíblia catalana que és una traducció interconfessional en una edició balear dels bisbats de Mallorca, Menorca i Eivissa i que va publicar l’Associació Bíblica de Catalunya a l’Editorial Claret l’any 2002. És una meravella i vaig acudir a aquest valuós volum perquè desempatés la disputa entre el rector i el pagès o, com a mínim, em donés una tercera versió ja que jo no som cap expert agrícola. I efectivament. A Mateu 13: 24-30 el sant parla a la paràbola del blat i del… jull. Aquesta vegada va tenir raó la persona arrelada a la terra i no la persona enlairada connectada per gràcia divina amb el cel. Mateu uneix la terra i el cel en la seva preciosa paràbola i compara el Regne del cel amb un camp sembrat de bona llavor de blat i de llavors de jull, aquestes sembrades furtivament per l’enemic del propietari dels camps. A vegades ens volem enganar però la vida, a més de ser-ho al Regne del cel, és ben bé així a la Terra. Sempre hi haurà gent que ens voldrà fer mal perquè, com va dir el premi Nobel de Medicina Santiago Ramón y Cajal, no tenir enemics significa que no haver viscut.
JULL. Planta gramínia de l’espècie Lolium temulentum, de canyes dretes i robustes, fulles planes, llargues i planes, espigues de raquis fort; abunda dins els sembrats de cereals, i el seu gra, barrejat amb el del blat, a vegades entra a formar part del pa i embriaga un poc els qui en mengen; en castellà joyo, borrachuela.
