Mai no sé què fer fora de casa Per Eduard Riudavets

És força habitual assistir a representacions teatrals d’obres clàssiques de què se’n fa una versió actualitzada. Sense anar més lluny vaig poder gaudir, no fa gaire, de Tres germanes i de Romeu i Julieta en una ambientació força actual. El mateix passa amb l’òpera. El que no és tan freqüent és que això mateix s’apliqui a la literatura. Potser aquest és el motiu, entre d’altres, que el llibre de relats Mai no sé què fer fora de casa, de Neus Canyelles m’hagi interessat tant, i m’hagi fet fruir tant.

Són setze narracions breus que rellegeixen les obres de quinze grans autors: de Txèkhov a Andersen, tot passant per Raymond Carver, Isak Dinesen o Stefan Zweig…

He de dir que coneixia la major part dels relats originals, la resta ja he fet per llegir-los, però que en cap cas és necessària aquesta coneixença prèvia. El plaer que et procura aquest recull de contes és exactament el mateix, perquè Neus Canyelles sap mantenir el mateix sentiment, la mateixa emoció.

Així, podem deduir dues coses: la universalitat de la bona literatura, més enllà de l’espai i del temps, i que hi ha quelcom profund en les dones i els homes que no canvia per molt que sí que ho faci l’entorn i les circumstàncies. Això, i que Neus Canyelles és una excel·lent escriptora.

Efectivament, el mateix pot viure i sentir una dona mallorquina d’avui en dia que una dama decimonònica que passeja per Ialta, o tan insuportable pot ser un dinar amb vells companys de classe com amb una colla d’alemanys farcits de tòpics; que un lloro esdevingui un moix no canvia el sentit de les coses, com tampoc ho fa que s’hagi esvaït un taüt de Malàisia…

No sé, ni tampoc em cal saber-ho, si l’autora ha emprat vivències autobiogràfiques per refer els contes o, al contrari, els ha modificat simplement per adequar-los a la realitat dels nostres dies. Tant fa. Per a mi l’important és que el missatge, la idea, el sentiment, es mantenen inalterables.

I, arribats a aquest punt, em torn a topar en la mateixa dificultat de sempre a l’hora de fer una ressenya d’un llibre de relats. No puc detallar tots els arguments, no tindria prou espai, i no gos seleccionar-ne uns pocs descartant-ne d’altres. Llavors només em resta un camí: dir-vos genèricament que tots i cada un d’ells són petites obres mestres que fan honor a les obres de les quals provenen.

Perquè, si més no, és absolutament evident que Mai no sé què fer fora de casa traspua amor per la literatura i la voluntat d’apropar-nos-la. Ho aconsegueix amb escreix.

Abans us feia un comentari sobre la irrellevància de voler cercar-hi trets autobiogràfics, però això no és contradictori amb un aspecte fonamental que no vull deixar de remarcar: és la mateixa dona la que reviu aquestes històries. Estareu d’acord amb mi que és una veritable proesa literària immergir-se d’aquesta manera en setze narracions d’autors, èpoques i estils diferents. I fer-ho amb un mateix fil argumental: el trencament d’una relació, les dificultats per emparar els fills, el temor a crear lligams nous, la soledat mig desitjada mig detestada…

Ho deixaré aquí, ja us haureu adonat que he anat acumulant motius per recomanar-vos aquesta lectura. Sincerament, sense més giragonses, és un llibre que cal llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.