Pastulera bona Per Josep Portella Coll

 

Quan érem petits i teníem mal de panxa, mon pare ens posava la mà sobre el mal i recitava aquesta espècie de pregària: “Pastulera bona/ Pastulera mala/ Palla banyada/ Llit sense fer/ Feis que es mal se’n vagi/ Si convé”. Ell ens contava que li havia mostrat son pare, s’avi Bep, que era matisador i desenfitador. Matisador en el sentit que lleva o rebaixava el mal i desenfitador perquè llevava els enfitons. Vaig intentar saber què volia dir “pastulera”, ja que em sonava un poc esotèric tot. Pensava que es devia referir a una pasta, un ungüent. En la meva imaginació, a la vegada que recitaven el sortilegi, devien untar sa panxa amb un ungüent de propietats curatives. Quan vaig tenir fills petits els deia la mateixa oració abans de dormir, i els agradava encara que no tinguessin mal. Com que som un poc creatiu, vaig allargar la cançoneta per dir: “Pastulera bona/ Pastulera mala/ Palla banyada/ Llit sense fer/ Vent de tramuntana/ que va i que vé/ Canya a la mar/ feis que es mal se’n vagi/ i aquest fiet es posi bé.” L’altre dia passava l’estona llegint rondalles que Antoni Orfila (Fila d’Or) va recollir fa més de cent anys i va publicar a la Pàgina menorquina d’El Bien Público. Una d’aquestes era “El Bon Jesús pelegrí”. Contava que el Bon Jesús, transformat en un pobre vellet rodamon, arribava a un lloc i demanava ajuda, i com madona li donava abric, menjar i llit per descansar, i que açò ho feia en contra de l’opinió de l’amo. En un moment de la història, madona li fa un jaç amb llençols i coixí dins sa pallissa i l’amo, d’amagat, desfà es llit i li tira un poal d’aigo perquè el vellet estigui malament. Es vespre, a l’amo li agafa una mal de panxada i el vellet, en saber-ho el matí, hi va i li diu aquesta pregària, mentre fa creus sobre la panxa de l’amo: “Bona hostalera/ mal hostaler,/ palla banyada,/ llitet sense fer;/ que es curi sa panxeta/ si és que convé”. Quina sorpresa. Aquella “pastulera” de l’avi era, en realitat, “hostalera” i el recitat no era esotèric sinó sortit d’una rondalla. Ja veis què passa amb la literatura popular transmesa oralment, que es va modificant a mesura que va d’una generació a una altra. Això és així fins que qualque folklorista l’escriu i ja queda fixada l’arrel. En el dia podríem pensar que no es crea literatura popular, segurament és així. Únicament es creen expressions i dites, això sí, algunes duren poc temps i altres són adoptades per la comunitat. Acompany aquest escrit amb una fotografia d’Antoni Orfila (Fila d’Or) capellà i folklorista, de quan feia la mili a Infanteria (1905). Ell és el segon de baix, començant per la dreta. Antoni va ser assassinat en els fets de l’Atlante de 1936.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.