Quan arribava el final de l’estiu, ens buidaven una síndria perhom, una síndria petita, flaca que no era bona a menjar. Li tallaven el capoll i, amb una cullera buidaven la polpa vermella fins que només hi quedava el blanc i verd de la clovella. Quan estaven buides, feien obertures i figures a l’esfera i, amb un clau clavat al cul, subjectaven una espelmeta. Quan es feia fosc, enceníem l’espelma i sortíem a donar una volta pel carrer amb aquell fanalet, a visitar amics i parents. Era la nostra festa. Cada any, quan arriba Halloween (així, a posta en anglès), ho record. No perquè sigui la mateixa celebració, sinó per la comparança entre la síndria i la carabassa que em recorda la cara de Donald Trump. Fins fa pocs anys, Halloween era una diada desconeguda. La nostra festa, repartida en dos dies: Tots Sant i Difunts, era molt més discreta, de visita als familiars que havien partit abans que nosaltres. No en fèiem bulla, d’açò. Açò sí, menjàvem bunyols amb arrop, com feim ara, i aquelles famílies que s’ho podien permetre estrenaven roba d’hivern, açò era abans del canvi de clima. Diguéssim que era una festa poc comercial, molt menys vendible que Halloween. Ningú sap molt bé com va començar. Uns diuen que és una tradició celta, uns altres que prové del sincretisme per la cristianització del Samhain, no n’hi falta que opinin que era una festa cristina que es feia el dissabte de Tots Sants. Sigui quin sigui el seu origen, la celebració va calar en l’angloesfera i, a través del cinema, la televisió i modernament, les xarxes socials, ha colonitzat tot el món occidental com si fos un virus. Té ganxo, amb les bruixes, les històries de por, les pel·lícules de terror, els disfressats, les carabasses com aquelles síndries, els jocs d’endevinar, el trick-or-treat (així, a posta en anglès) dels esperits dels difunts i tot el merchandising (així, a posta en anglès) que l’acompanya. En alguns llocs, el halloween ja ha substituït l’antic costum, en altres es troben en fase de convivència, que és la que es produeix abans que desaparegui la festa més feble. Aquest és un clar exemple de com les cultures més poderoses, cada cop més globalitzades, s’imposen a les cultures locals i com les festes senzilles cauen sota el jou de les celebracions comercialitzades, convertides en producte de consum. Que ho facem les persones és comprensible, és el resultat de tot aquest procés i la substitució comença en les generacions més joves, que tenen menys record del llegat cultural i menys sentit de pertànyer a la cultura dels seus avis. El que no té sentit és que ho facin les institucions. Des de fa anys, molts ajuntaments de Menorca programen actes relacionats amb Halloween com si formin part del calendari tradicional de festes, en alguns casos s’arriba a fer una simbiosi d’Halloween i Tots Sants, amb la convivència de castanyes amb carabasses i de bunyols amb mascaretes, com si volguéssim crear un ens híbrid. No sé si ho hem de prendre com un símptoma de la desintegració de la nostra cultura.
