El paradís que som Per Mary Moro

Escric aquest Trossets 10 dies després de bufar espelmes, encara amb la meravellosa sensació d’haver viscut una de les millors setmanes (la passada) d’enguany.

Sense pensar-m’ho massa vaig dir sí a una proposta que ha resultat ser alguna cosa així com apuntar-me a una finestra amb vista noves: no sols a l’exterior, sobretot al meu interior.

D’aquest sí he extret moltes conclusions. La principal és que m’encanta el que és nou; soc curiosa, i experimentar, aprendre, viure, m’allunyen de la rutina que m’adorm i marcida.

Fa poc més d’una setmana bufava espelmes, tal vegada aquests dies han estat un altre regal més; un d’inesperat, i precisament per això ha resultat meravellós. He viscut una espècie de catarsi: estant des de la sortida del sol fins a la seva posada, en La Vall, immersa en aquesta proposta que una amiga em va fer arribar, envoltada de persones a les quals no coneixia, vaig poder veure’m amb els meus ulls a través dels seus. Vaig ser objectiva des d’aquest subjectivisme amb el qual tots observem.

Quan vaig arribar a l’illa m’agradava la sensació de no conèixer a ningú, però més la de que a mi ningú em conegués. És un començar de zero, com si el viscut anteriorment no fos un pròleg que, d’alguna manera, sempre és la nostra carta de presentació.

A La Vall va ser una mica això: veure’m a mi sense totes aquestes vivències passades, sense les càrregues familiars heretades, ni les etiquetes que acabem assumint com a pròpies. Tot elles, és clar, amb una connotació habitualment negativa.

Vaig poder veure’m a mi, conèixer el meu jo interior, la meva essència, des de l’exterior; i ho vaig fer gràcies a ulls nous, d’uns, fins llavors, desconeguts que sense prejudicis ni condicionaments es van acostar a mi per a descobrir-me, com qui prepara la motxilla per a un nou viatge sense haver comprat una guia del lloc.

No és senzill? Jo també ho creia, però va ser tot tan natural que m’he proposat continuar bussejant i submergint-me en aquest jo pur i verge, com el gran paradís inexplorat que tots som.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca