Escric aquest Trossets 10 dies després de bufar espelmes, encara amb la meravellosa sensació d’haver viscut una de les millors setmanes (la passada) d’enguany.
Sense pensar-m’ho massa vaig dir sí a una proposta que ha resultat ser alguna cosa així com apuntar-me a una finestra amb vista noves: no sols a l’exterior, sobretot al meu interior.
D’aquest sí he extret moltes conclusions. La principal és que m’encanta el que és nou; soc curiosa, i experimentar, aprendre, viure, m’allunyen de la rutina que m’adorm i marcida.
Fa poc més d’una setmana bufava espelmes, tal vegada aquests dies han estat un altre regal més; un d’inesperat, i precisament per això ha resultat meravellós. He viscut una espècie de catarsi: estant des de la sortida del sol fins a la seva posada, en La Vall, immersa en aquesta proposta que una amiga em va fer arribar, envoltada de persones a les quals no coneixia, vaig poder veure’m amb els meus ulls a través dels seus. Vaig ser objectiva des d’aquest subjectivisme amb el qual tots observem.
Quan vaig arribar a l’illa m’agradava la sensació de no conèixer a ningú, però més la de que a mi ningú em conegués. És un començar de zero, com si el viscut anteriorment no fos un pròleg que, d’alguna manera, sempre és la nostra carta de presentació.
A La Vall va ser una mica això: veure’m a mi sense totes aquestes vivències passades, sense les càrregues familiars heretades, ni les etiquetes que acabem assumint com a pròpies. Tot elles, és clar, amb una connotació habitualment negativa.
Vaig poder veure’m a mi, conèixer el meu jo interior, la meva essència, des de l’exterior; i ho vaig fer gràcies a ulls nous, d’uns, fins llavors, desconeguts que sense prejudicis ni condicionaments es van acostar a mi per a descobrir-me, com qui prepara la motxilla per a un nou viatge sense haver comprat una guia del lloc.
No és senzill? Jo també ho creia, però va ser tot tan natural que m’he proposat continuar bussejant i submergint-me en aquest jo pur i verge, com el gran paradís inexplorat que tots som.
