L’any 1357 i 1359 sembla ser que foren anys deficitaris en quant a la producció de cereals, de manera que els Jurats sol·licitaren i aconseguiren de monarca la prohibició de poder exportar-lo a aquells que tenien privilegi per fer-ho, així com no permetre treure el blat del bisbe, procedent de les rendes eclesiàstiques, i retenir-lo fins passat les festes de Nadal. Les petites embarcacions de Menorca no podien sortir per aconseguir-lo ja que el tràfic marítim era dificultós degut a l’acció de bloqueig que exercien les naus genoveses i castellanes.
En l’any 1358, el Vice gerent de Menorca, Poc de Bellvís, rebia ordres sobre les edificacions que s’havien de respectar i conservar del Castell de Santa Àgueda, en el cas de que es decidís procedir a la seva desfeta. Una decisió que momentàniament va ser protestada pels Jurats, argumentant el seu valor defensiu i d’acollida de la població dels seus voltants en cas d’una possible invasió de l’enemic. Però les muralles de Ciutadella i de la vila de Maó ja estaven acabades, i les poblacions ja no necessitaven abandonar els seus domicilis per aconseguir un refugi segur. Per tant, el castell interior de l’illa (Santa Àgueda) havia quedat obsolet.
Però què s’havia de conservar i deixar en peus del castell? Per decisió del rei Pere les úniques edificacions que restarien en peus serien l’església fundada per la seva tercera esposa, Elionor de Sicília, i la casa que ocuparia en prevere que residís en el castell.
Les rendes de la reina Elionor i la dotació de la capella de Santa Àgueda
Pere IV en desposar a Elionor de Sicília li va fer una donació pecuniària de 10.000 lliures (dret de cambra), amb la finalitat d’assistir i sufragar les seves necessitats domèstiques i de servitud; una quantitat que solia ser assignada sobre les rendes reials. En aquest cas, a petició de la reina Elionor (23 de novembre de 1350), el rei manava als municipis, prelats, nobles i demés habitants de Mallorca, Menorca i Eivissa que, de les rendes reials anuals, destinessin aquella quantitat pel sosteniment de la cambra de la reina.
Per no carregar més el regne amb una gran despesa dinerària, el rei eximia amb anterioritat als seus habitants (1 d’agost de 1350) de l’obligació de pagar el maridatge als Jurats i Universitats de les Illes, atesa les penúries que havien suportat durant la darrera mortalitat (Pesta Negra 1348) i pels preparatius de defensa fets pels illencs en repel·lir l’arribada de les tropes provençals de Jaume III de Mallorca, atac que no s’havia produït.
Amb aquella ordenança, la majoria de les rendes reials de Menorca degueren quedar anualment hipotecades per satisfer una part de les 10.000 lliures promeses. A l’actualitat desconeixem la quantitat a sufragar pel tresorer reial menorquí, assignada pels procuradors reials mallorquins, i sobre quins drets i delmes reials repercutí la recaptació.
Per dur un control més precís de les quantitats anuals a rebre, la reina Elionor nomenà un tresorer propi a l’illa. Primerament fou Jacme de Sant Joan, que rebé part del blat recaptat a l’illa, de manera que quan el rei aragonès assignà el violari (rendes a percebre a perpetuïtat) al comte de Terranova sobre el dret del blat de Menorca, el tresorer de la reina no el va voler pagar, al·legant que aquelles rendes eren pertanyents a la Senyora Regina.
Pel mes de maig de 1352 era nomenat Arnau Ballester procurador reial de la reina Elionor a Menorca. Amb les rendes a cobrar estaven incloses les derivades del castell de Santa Àgueda, motiu pel qual el procurador de la reina va haver de pagar la soldada anual al castellà que residia en ell, en aquell moment el cavaller Gil de Loçano.
En mancar-li diners al tresorer reial del monarca per pagar la soldada al governador de l’illa, Poch de Bellcastell protestà i exigí al tresorer de la reina el pagament del seu salari; una petició que fou contestada negativament i d’una manera contundent per la reina, al·ludint que aquella demanda anava contra els seus drets. Així doncs, en aquells moment actuaven a Menorca dos tresorers reials, un recaptant els drets assignats a la reina i l’altre administrant els emoluments del rei.
Durant l’any de 1352, en plena guerra amb Gènova, el rei facultà al Vicegerent de la governació a efectuar unes obres de reparació al castell de Santa Àgueda i a l’alcasser de Ciutadella amb el diners que restessin, una vegada pagades l’assignació deguda a la reina. El regne d’Aragó estava en guerra amb la República Ligur i temia una acció armada contra les Illes, de manera que s’havia d’extremar la vigilància en els llocs més febles i un d’ells era Menorca.
L’intent de part del procurador de la reina de treure blat de l’illa, per satisfer part del deute, topà amb l’aferrissada negativa dels Jurats i del rei, que al·legaren la gran fretura de cereals que patien els illencs degut principalment a dues raons: l’escassa productivitat anual, per la manca de braços en el camp (a conseqüència de la Pesta) i la paralització del comerç blader, degut a la inseguretat marítima que generava la guerra.
La documentació de que gaudim experimenta un lapsus de temps que abraça de 1353 a 1358. El buit documental és romput per l’emissió d’una carta reial, signada el 22 de febrer de 1358, en la qual el rei notificava al governador estar assabentat que dintre del castell de Santa Àgueda la reina Elionor havia manat instituït una capellania, en la qual un prevere oficiava diàriament missa, rebent un benefici dotat amb 25 lliures anuals. I que malgrat l’estat ruïnós del castell, el rei confirmava la institució; a més, volia que el prevere fes residència a la fortalesa, en una casa situada vora l’església. També manava que si en aquella força hi residien alguns servents per fer guaites, que fossin pagats de les seves pròpies despeses.
El document és interessant per dos motius. D’una part, informa per primera vegada d’una capella dedicada a la Santa (de gran devoció a Sicília) instituïda per una reina siciliana (algú ha pretès de fou Elionor de Portugal). La segona per assabentar-nos de que ja en l’any 1358 la fortalesa presentava una estat ruïnós degut a la manca d’inversions de part de la Procuració reial. Aquesta deixadesa de l’administració obeïa a dues raons: la primera perquè els dos recintes defensius de Ciutadella i Maó estaven ja acabats, de manera que la operativitat d’un recinte defensiu a l’interior de l’illa ja no era necessari. La segona, per la mancança de diners. El Procurador reial havia vist reduïts considerablement els seus ingressos per satisfer les pensions anuals de la reina, a més de les despeses pròpies de la seva procuració. En no haver-hi diners, les inversions a realitzar en unes obres de defensa obsoletes eren les primeres en ser suprimides.
El nombre de funcionaris reials que administraven les rendes de la reina Elionor a Menorca segurament era reduït. A més d’Arnau Ballester, la reina havia nomenat al notari Bernat Fuxà, escrivà de Ciutadella (28 – I – 1363), amb una pensió anual de 50 sous, rebedors per Sant Joan de juny. La intervenció d’un notari escrivà degué permetre la consulta dels protocols d’altres notaris i la localització de les compra-ventes i alienacions de terrenys i immobles que en el seu moment no pagaren el lluïsme, ni els morabatins (fogatges), quantitats que podrien haver servit per satisfer les quantitats endarrerides i degudes a la reina. Però el mateix rei es lamentava de que moltes actes s’havien perdut, unes per ignorància, altres per haver desaparegut els llibres de registre (cremats durant la Pesta). L’any 1373 el rei substituïa a Arnau Ballester per Guillem de Parets, el qual era encarregat d’administrar les rendes de la reina Elionor, mentre Arnau Ballester, en compensació pels serveis prestats, era elevat al càrrec de Regent de la Governació de Menorca, manant-li que a parir del mes d’agost fes residència a l’alcasser de Ciutadella.
Amb la mort de la reina (1375) Guillem de Parets passà a desenvolupar el càrrec de tresorer reial, ja que la totalitat de les rendes tornaven a ser administrades per la corona.
