moulallengua

El Foc de Sant Antoni, un càstig diví curat amb pa Per Jaume Sastre Moll

Durant l’Edat Mitjana la infermetat del Foc de Sant Antoni sempre va ésser considerada un càstig diví, que feia vertaders estralls entre les poblacions menys afavorides econòmicament i d’escassos recursos.

Les primeres notícies que apareixen en els registres d’algunes cròniques monàstiques són del segle IX, i un dels primers brots d’ergotisme coneguts es produí en el Vall del Rin. Durant el segle X, en el Ducat d’Aquitania (SW de França) es produïren dues grans mortalitats; la primera afectà a unes 20.000 persones i la segona, més virulenta, provocà uns 40.000 morts.

Considerada com una lepra, els afectats patien al.lucinacions, deformacions dels seus membres (cames, braços, dits, nas, orelles…) i en alguns casos a les persones afectades se lis havia d’aplicar l’amputació d’algun membre.

Durant segles no es va poder determinar la causa que produïa la infermetat, de manera que era molt difícil prevenir-la i més eradicar-la. En el segle XI el noble d’origen francès Gastó de Valloire, del Delfinat, fundà l’Orde dels germans de Sant Antoni, ja que el seu fill s’havia curat gràcies a les miraculoses relíquies de l’eremita Sant Antoni, portades de Constantinoble, que es custodiaven a l’abadia de Sant Antoni, propera a la ciutat de Lyon. En acció de gràcies, pare i fill fundaren a les proximitats de l’abadia una capella i un hospital, on eren acollits els pelegrins i els malalts d’ergotisme, de manera que a partir de llavores la infermetat va començar a denominar-se Foc de Sant Antoni.

L’Orde Monàstica creada es va expandir ràpidament per tota Europa, de manera que en el segle XV la institució va arribar a comptar amb més de 350 hospitals.

L’èxit assolit pels hospitals i la lenta curació dels afectats consistia en oferir-les com aliment bàsic el pa elaborat amb farina de blat i altres cereals seleccionats, en substitució del pa de sègol que era el més comú i consumit per la gran majoria de la gent. Altres persones milloraven les seves dolències quan decidien emprendre el llarg Camí de Santiago, en remissió dels seus pecats i obtenir el perdó diví. El secret de la seva curació estava en que en arribar a terres hispanes la seva principal dieta canviava, en consumir pa de blat o de sègol no afectat pel fong paràsit (clavíceps purpurea).

A Espanya el primer hospital fundat per l’Orde Antoniana fou a Castrojeriz (Burgos), institució que arribà a Mallorca en el segle XIII després de la conquista de Madina Mayurqa (31 XII 1229), hospital que s’ubicà en el carrer de Sant Miquel de Ciutat. A Menorca va ser introduït per Alfons III després de la conquista de l’Illa (1287), però degut al Tractat d’Anagni de 1295, entre Jaume II de Mallorca i Jaume II el Just d’Aragó, el rei mallorquí va fer fora els antonians, juntament amb altres Ordes religioses, amb l’aplicació de l’Ordinació Eclesiàstica promulgada a través del Pariatge de l’any 1301.

La causa que propiciava dita infermetat era la ingesta de pa de sègol atacat del fong paràsit de color morat, que es produïa quan els cultius del cereal creixien en anys d’elevada humitat, quan les espores del clavíceps purpurea fructificaven de manera abundant, ja que les regions més favorables pel desenvolupament d’aquest fong eren aquelles que havien estat afectades per les pluges o en llargs períodes humits, mentre madurava el cereal.

Aquesta terrible dolència, d’origen desconegut, que va assolar Europa durant segles, i va quedar documentada en les dramàtiques representacions dels personatges tolits que apareixen en les obres de Hieronimus Bosch o de Peter Brueghel el Vell, incapacitades d’exercir qualsevol ofici i obligats a la mendicitat o a exercir de músics ambulants.

El final de la plaga no arribà fins el segle XVII, quan el metge francès Thuillier, va relacionar el fong clavíceps (sègol banyut) amb l’ergotisme. Però no fou fins el segle XIX, amb la introducció del consum de pa de blat en la dieta quotidiana quan es posà fi a la infermetat a Europa.

El Foc de Sant Antoni, flagel diví des del segle X fins el segle XVII, es va curar amb el canvi de la dieta, consumint pa de blat.

A Menorca, després del canvi polític de 1343, quan Pere IV ocupà novament l’illa i la va annexionar definitivament a la Corona d’Aragó, l’Orde Antoniana va fer una petició estranya pel nou monarca, el qual s’adreçà al governador de Mallorca dient-li que fra Antoni Roca, comanador de Sant Antoni de Viana de Mallorca, havia exposat que el rei Jaume I el Conqueridor, després de la conquista de l’illa, havia fet donació a dita Orde l’alqueria Nagera, situada en el terme d’Inca. I que anys després, quan Alfons III conquerí Menorca, el rei va cedir a l’Orde de Sant Antoni de Viana l’alqueria de Beniçaida, situada a les proximitats del port de Maó, amb el rafal de Benicaraf, i unes cases dintre la vila de Ciutadella, per construir-hi un hospital, béns que tingueren que desocupar per manament reial. Però que ara demanaven la seva restitució. (ACA Reg. 1407 f. 67).

A l’actualitat no podem dir quina va ser la solució donada a aquesta petició. El rei Pere degué conèixer la decisió presa per Jaume II a través del Pariatge de 1301; les propietats menorquines degueren ser alienades o cedides a nous propietaris, i difícilment retornables a la institució. La documentació, de moment, calla i no diu res més. El que si és cert és que l’Orde no es va assentar a Menorca fins el segle XVII.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca