No sé si és una cosa que em passa a mi, o si és un fet general en totes les cases del poble. Ja puc tenir la consciència clara, ja puc estar preparat per compartir les tasques domèstiques i els deures de pare, però el territori dels armaris i de les capces de temporada no és cosa de dos. Un comanda i s’altre creu. La feina –que es fa a estones- es pot allargar durant dies i setmanes. No és un simple posar i llevar, no és una acció mecànica de treure i enfonyar. La feina requereix coneixement, previsió i decisió. Per a la majoria, aquest passat cap de setmana ha estat el de canviar el contingut dels armaris. Hauríem d’instaurar un dia universal per canviar els armaris. Un dia per canviar la roba d’hivern per la d’estiu. Un altre dia per baratar la d’estiu per la d’hivern. L’entretemps ja ha passat a la història. En acabar la tasca podríem fer una gran festa a sa plaça principal des poble. Si ses festes són expressió d’alegria compartida, quina alegria no vivim quan donem per acabat el canvi d’armaris? Per tant, seria una festa ben viscuda, celebrada, una festa de pares i mares. Els avis ja no, els avis ho han superat en base d’anys. Cada cop, a mesura que els fills se’n van, els armaris es buiden. I una festa dels fills?, dels fills tampoc. Ells, tirans, obren l’armari i troben sa roba penjada, neta i planxada….I alerta, si un dia no troben a punt allò que ells es volen posar. Per tant, una festa per nosaltres, ben merescuda. Ara que hem inventat la versió local del kalouin, podríem afegir aquesta. Podríem començar amb un berenar comunitari, per prendre forces i per reconèixer-nos en l’aliè (que això sempre va bé). Ja a casa, primer buidarem els armaris de l’estiu acabat i ho escamparem damunt els llits. Convé tenir-ho tot a la vista per poder triar la roba que s’ha de dur a la tintoreria, per triar les coses que s’han d’arranjar, per començar a posar rentadores a tota marxa… En aquestes ja ens tocaran les dotze. Després traurem les capces i els baguls amb la roba d’hivern que vam estojar el passat mes de maig. Naturalment, també ho estendrem tot sobre els llits, evitant que es barregin les unes amb les altres. Aquest és el moment de la màxima depressió. Hem de ser valents i confortar a l’altre. Sembla impossible que seguem capaços de guardar tanta roba, tants vestits, tanta tela. Després en queixam del canvi climàtic. Sembla infactible que seguem capaços de tornar posar ordre a tanta estesa. Sembla un somni que tinguem lloc suficient a la casa. La pròxima fase és la de seleccionar i guardar la roba d’estiu. Una part haurà de passar per la rentadora i seguir el cicle d’estendre, llevar, planxar, plegar i enfonyar, l’altra part ja podrà guardar-se directament en els baguls i les capces. Quina sort que tenim dels armaris de ca’ls avis! – Bon dia, que em podríeu guardar quatre calçons? I ses àvies, que són mig santes, no diuen mai que no. I, com que no diuen que no, després hi tornam amb un carregament de roba i de sabates d’estiu. Després queda el moment pitjor de la jornada. El moment de triar i rebutjar aquelles penyores que ja no ens posarem. És un moment en el qual la institució matrimonial perilla, viu un espai de crisi. Quines coses hem de passar al procés de reciclatge i reutilització?, quines coses hem de guardar?, quines coses hem de destruir?, i quines són seleccionades per superar una nova temporada? És un moment dur. Hi ha camises que ja fa cinc o sis anys (o més) que no portem i que les tornem treure, segurs que enguany sí. Hi ha aquell traje que ja és de dues talles menys i que ens resistim a passar al nebot perquè estam segurs que enguany sí, que enguany serem capaços de dur-lo, i açò quan sabem que l’any que ve ja no seran dues talles, sinó tres. Un punt especialment delicat és quan es tracta de vestimentes amb records, record de qui te la va regalar, record del viatge on la vas comprar, record de la sort que et va donar, record de l’amor. Qui és el valent o la valenta capaç de destruir una cosa així? Els vestits que hem dut són la nostra memòria, també. Al final, després de dures negociacions, després de permetre algunes concessions per mantenir l’harmonia familiar, llances o passes a altres un parell de camises, un pantalons de campana del 84, una americana que ja no et passa, aquella brusa de flors que potser serà capaç de posar-se una adolescent. Deixes unes camises i dius: aquestes seran per carnaval (i açò que ja fa anys que no et disfresses) I prou. Prou! Al final, quan t’has convençut de la importància i transcendència de totes les coses que ja no et posaràs mai més, les col·loquem per a la segona fase: rentar, estendre i planxar. El drama es fa més gros quan poses els ulls sobre la roba dels fills. – No pot ser! No pot ser que ja no li estigui bé! Te n’adones que els fills d’avui en dia creixen més que els fillets d’abans. Si són de gènere incompatible, o d’edats molt distants, cada any se te’n va un dineral. Però és llei de vida: la setmana venidora, paquets i bosses de roba de bon veure voltaran pels carrers del poble a la recerca dels seus nous propietaris.
Fàcilment, ja són les set del capvespre quan et meravelles. Sigui com sigui, miraculosament, vull dir, finalment tot ha tornat a l’ordre i és aquí on hi cap una festa. La festa dels armaris podria prendre el nom de La festa del consum. Si l’home consumidor és l’espècie en el moment actual de l’evolució, perquè no ens podem permetre una celebració? Una celebració que posés de manifest el poc assenyats que som. En la festa, cada concorrent hauria d’escollir una vestimenta – no importaria l’any de fabricació- que es posaria per darrera vegada, alguna cosa que l’emocionés. Ja sé que la idea requereix resoldre alguns detalls, però no em diran que no seria una celebració estacional apropiada. Si la festa serveix també per descobrir-nos a nosaltres mateixos, aquesta té molts de punts.
