El paisatge de l’exili Per Josep Portella Coll

 

Exili, èxode, proscripció, desterrament, deportació, expulsió, confinament, migració… la història està plena de moviments migratoris forçats i per aquest motiu han rebut tants de noms. Quan aquí rallam d’exili sempre pensam en el de 1939. És natural, perquè segurament és, amb el de les expulsions de jueus i moriscos, el quantitativament més important, i també perquè és pròxim en el temps i perquè va obrir una ferida profunda en la història dels menorquins. Em vaig aproximar a l’estudi d’aquest episodi l’any 2009, amb una primera biografia sobre Estanislau Ruiz Ponsetí, el maonès que va estat alt càrrec del govern Companys durant la guerra i morí a Mèxic. Des de llavors, he pogut completar 1050 biografies de menorquins i menorquines que van haver de partir a una França a punt de patir una altra gran guerra. Malgrat que en l’actualitat, les meves investigacions, sense deixar el període de postguerra civil, ja tenen altres objectius no deix de sentir interès per un fenomen amb tanta càrrega humana. Ja podeu pensar que aquest miler de biografies són un miler d’històries que estimulen la reflexió sobre la condició humana. Mogut per això i animat per Jaume Mascaró Pons, vaig participar amb una comunicació al XIII Congrés de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, dedicat a “Exilis polítics a l’època contemporània”, que s’ha celebrat aquest passat cap de setmana a La Jonquera, on manté una important activitat el Museu Memorial de l’Exili. El darrer dia va consistir en una visita a dos espais vinculats als desplaçaments forçats de tanta gent, ja en territori francès: el camp de concentració de Rivesaltes i la maternitat d’Elna. Fa falta dir que aquelles terres no guarden cap rastre dels milers i milers de republicans catalans i espanyols en el seu paisatge físic actual. El record se serva en uns determinats llocs, per regla general els memorials (museus de l’exili) que s’han construït en la majoria de camps i que ens permeten interpretar gairebé cent anys després aquelles històries. A Rivesaltes hi van ser conduïts pocs menorquins, ja que la majoria van anar a Argelers, Bram, Sant Cebrià i la zona de Carcassona. Potser per això m’interessava més descobrir la maternitat d’Elna, on la força d’una dona que va guanyar tots els obstacles, va aconseguir crear un espai on refugiades espanyoles i d’altres nacionalitats i jueves, poguessin parir amb unes mínimes condicions higièniques i sanitàries. Quan hi ets tot d’una te n’adones que el lloc devia ser un oasi de pau enmig dels captiveris dels exiliats i l’ocupació dels nazis. A Elna hi van néixer sis-cents nadons, i una d’aquestes criatures va ser na Fanny Chao Roca, filla de la maonesa Magdalena Roca Bofill, parent de Josep A. Pons Roca, recollida a Elna ja que patia del cor i la seva vida estava en risc. La història de Magdalena la trobareu a Llibre d’Exilis (2017), una dona entre el mig milió de persones que van haver de deixar la seva terra. En el congrés, com ja sol passar, he trobat noves feines, com la d’ajudar en la creació d’una exposició sobre l’exili des del punt de vista de les dones, en la qual inclourem dues protagonistes menorquines: Maria Cànovas i Margarita Ferrer.

Josep Portella Coll

Nota: En la doble fotografia que acompanya l’escrit es pot veure a Magdalena Roca i Fanny Chao Roca a la maternitat d’Elna (1943) i la maternitat convertida en museu avui.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.