Anorac Per Joan Pons i Pons

 

De nit feia aquella calor acubada que és antesala de la pluja. Quan m’he aixecat cap a les vuit del matí la sensació havia estat confirmada i plovia damunt la platja de Cala Galdana, damunt el canaló d’alzines travessat per un tram del Camí de Cavalls, damunt els penyals blancs i el pinar de Son Mestre que també és un tram del camí i que mena a Macarella, damunt, com diria Joyce, de Menorca sencera encara que aquesta informació l’he extreta a posteriori de les xarxes socials i dels informatius. L’espectacle de la pluja caient del cel és gratificant. Els ocells deixen de cantar i s’amaguen entre les branques dels arbres o dins un forat de les roques; les fulles dels pins i de les alzines sembla que s’obrin assedegades després d’un estiu calorós assotat per la sequera; els verinals amaren la terra negra i obren camins fins a la platja, enduent-se amb el seu corrent intermitent les fulles mortes, que acaben amb sargais. He berenat lleugerament i m’he posat a fer feina. Es ca em rondava amb ganes de sortir a passejar però l’aigua era massa vigorosa. He obert la porta i l’he convidat a sortir. Ha tret el morro i s’ha enfonyat resignat de nou dins la casa. L’aigua queia amb força damunt el safareig, damunt els peixos vermells, damunt les escales; també damunt les alzines del jardí i de la zona verda. Dorm, descansa i, quan els ocells tornin a cantar, sortirem tots dos a passejar. I així ha estat. El cant dels tords negres i dels rupits, entre d’altres, m’han fet alçar el cap de l’ordinador i m’han empès a posar-me l’anorac. És el que m’encanta de tenir ca. Si no n’hagués tingut no hauria sortit a passejar davall, ara sí, la fina pluja. M’hauria quedat fent feina i observant les gotes caient damunt la Terra com si fossin fines agulles transparents. Tal vegada hauria encès el foc per treure la humitat encara que a penes fa fred. No. Has d’anar a passejar la bèstia que et manté lligat a la realitat animal de l’existència. Davall el bosc continua plovent amb més intensitat. L’aigua recollida per les fulles va caient amb un lleuger cop de vent o amb el frec de la coa d’una tórtora o d’una titina blanca. No hi ha ningú a l’arena. En canvi, a la mar hi ha una barqueta pneumàtica amb dos tripulants. Estan aferrats a les boies grogues i vermelles de la platja que han delimitat la zona de banyistes i la zona de les barques. Les estan traient i les arrosseguen. És una feina precisa. Cada boia està lligada horitzontalment amb una corda a les altres boies i, a més a més, subjectada verticalment a un mort que deu reposar al fons arenós. M’encanta observar aquestes feines sota la pluja. Aquesta de treure les boies és una feina inèdita. No sé quants anys fa que hi ha boies delimitadores a les platges. Mon pare, que va morir l’any 1988, no devia veure mai aquests enfilalls de boies grogues o vermelles acotant les zones marítimes de les platges i fent camins laberíntics perquè hi puguin circular les embarcacions. Aquest fet en aparença banal és d’una importància capital. La diferència entre redundància i repetició. Aquesta diferència regeix la realitat i hauria de regir les nostres accions. La redundància és reiterativa. La repetició és continuada i beneficiosa. Es podria trobar un símil precisament amb la pluja. Quan plou de manera salvatge es produeix una redundància. L’aigua caiguda escolta la crida de la mar i descendeix pels pendents, mata animals, arrossega materials, esfondra parets, s’endú la terra cultivable i inunda els camps abans de trobar-se de nou amb l’aigua, en aquest cas salada. En canvi, quan plovisqueja, quan plou de manera constant i moderada, el camp ho agraeix ja que provoca saó. En aquest darrer cas la pluja es guia per la repetició. Ensoldemà vaig recuperar una entrevista de Jorge Valdano amb Gerard Piqué ara que el futbolista català, un dels més llorejats de la història, ha anunciat la seva retirada. Gran empresari, a més de futbolista triomfador, insistia, quan jugava a futbol amb els seus fills, amb la repetició dels petits gestos com ara el control de la pilota o el toc. És, deia, aquesta repetició, la diferència que farà que un gran jugador de futbol es converteixi en un jugador top.

ANORAC. Peça d’abric superior externa, de material impermeable, oberta davant (amb tancament de cremallera), rematades la cintura o poc més avall, i amb caputxa incorporada; els punys i la cintura solen ser elàstics, i la caputxa sol ser ocultable i ajustar-se amb cordons, a vegades duu folre. Resguarda molt bé del fred i del vent; per açò s’empra sobretot als països freds entre excursionistes i esquiadors. El mot català “anorac” prové de l’inuit anorak. En llengua inuit anorak vol dir, literalment, vent. L’anorac va ser inventat pes èsquims de l’Àrtic, i originalment estava fet de pells de ren o de foca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca