moulallengua

El campionat de la vergonya Per Josep Portella Coll

 

Aquesta setmana comença el campionat del món que s’ha venut a Qatar, un país d’una gran tradició futbolística. Ja se’l coneix com a campionat de la vergonya, la vergonya pel que suposa que tants països democràtics blanquegin un règim que viola els drets de l’home i pel que ha suposat de vides humanes la creació de les instal·lacions esportives. Jo ja he fet el propòsit de no veure ni escoltar cap partit. Em costarà, però ho vull aconseguir. El futbol va ser, en el seu origen, un esport de les classes populars de l’Europa occidental, de les masses proletàries que compartien la feina a les fàbriques i que continuaven aquesta relació als espais d’oci: bars, ateneus i camps de futbol, els partits revolucionaris i els sindicats. No hi havia els milions que ara hi ha en mig d’aquest esport convertit en espectacle, en negoci, que ha estat realment “l’opi del poble”, com deien els rebels dels anys setanta. Esper que els fillets d’avui encara juguin a futbol com ho fèiem nosaltres, a Ciutadella. Me’n record que el primer camp que vam tenir va ser la carretera general, entre ca’n Joan es Sord i sa Fideuera, amb dos còdols per marcar la porteria. Hi havia dies que podíem jugar un partit sencer sense que cap cotxe ens molestés. Quan els automòbils van començar a omplir el nostre camp, vam emigrar al carreró que anava de ca’n Miquel Salord fins la cova de ses Àmfores, avui un carrer ample que connecta el camí de Maó amb el camí Vell. Allà jugàvem, al sortir de l’escola, fins que es feia fosc. Era tan estret el camp que el podríem considerar precursor del futbol sala. Més endavant vam descobrir una tanca en l’eixamplament del poble cap a sant Antoni Maria Claret, a prop de sa cova de sa pólvora. En aquella parcel·la ja no fèiem nosa a ningú i hi jugàvem fins que es feia nit negra o fins que una baralla per qualsevol futilesa suspenia indefinidament el joc fins l’endemà. Això va durar fins que un dia van arribar els manobres per fer-hi un bloc de pisos, que encara són allà mateix, sobre el nostre camp de futbol. Ja a l’institut, el futbol va continuar essent l’esport favorit. En els “recreos”, en Quim Carretero, perdó, Dony Cuaquín, es convertia en el principal animador. Primer de tot ens feia llevar els rebles i les pedres que hi havia en el terreny de joc; encara pens que es reproduïen perquè sempre en llevàvem i sempre n’hi havia, i després ens deixava jugar una estona, fins que sonava una sirena, o era “Los Pelos” amb una campaneta que ens avisava de la represa de la jornada lectiva? Quan ens tocava classe de dibuix, en Quim ens contava de quan havia estat jugador del Real Madrid. Puc referir una anècdota amb ell. Jo era molt mal dibuixant, sobretot quan fèiem dibuix geomètric i havíem de traçar perspectives. Li presentava les meves obres plenes de taques de tinta, rectificacions de línies, errors esborrats. I ell em deia: “Portella, usted no va a aprobar por la calidad, únicamente podrá aprobar por la cantidad.” I jo vaig seguir el seu consell. De vegades pens que no he canviat tant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Xuroa Menorca